La perfecció de l'art és amagar l'art.
Quintilià
dimecres, 13 d’octubre del 2010
dissabte, 9 d’octubre del 2010
En el 9 d'Octubre: Cant de dolor i esperança
Cant a la terra nadiva
Canto la pàtria,
canto la dolça, la pròdiga terra,
la de les hortes immenses i càlides,
la de les aspres muntanyes altives,
la de la mar amorosa i tranquil·la.
Canto la pàtria.
Canto la pàtria captiva i soferta,
la dissortada pàtria oblidada,
la que un poble més fort li imposà
/ noves llei i altra llengua.
Canto la pàtria, per a què mon cant
tots els bons fills de la terra l'escolten,
tots els homes, les dones i els tendres infants,
les bèsties, les flors, els arbres, les plantes,
tot lo que és de la terra i torna a la terra,
i té el regust d'ella, l'entranya, expressió,
/ el nexe i el nervi,
car no vull ser foraster en ma pàtria.
Canto la pàtria.
(...)
Canto la terra nativa i bella,
Canto la pàtria amorosa i distreta,
Canto la pàtria soferta, oblidada,
Canto la terra!
Miquel Duran de València
divendres, 8 d’octubre del 2010
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Un ésser mòbil. (Versions de Paul Eluard, 1)
Nusch
Els sentiments aparents
La lleugeresa en l’aproximació
La cabellera de les carícies
Sense desassossecs sense sospites
Els teus ulls són lliurats al que veuen
Vistos pel que esguarden
Confiança de cristall
Entre dos miralls
De nit els teus ulls es perden
Per junyir el desvetllament al desig.
Une longue reflexión amoureuse (1945)
(Ara fa dos mesos que penjava el poema que feia quaranta del seguit de traduccions - m'agrada més dir-ne versions, perquè, almenys per a mi, la traducció és l'exercici impossible de tornar a dir el sentir sol de "l'altre" des de la singularitat igualment radical del "jo", trascolar d'una llengua a una altra provant de conservar l'essència canviant-li l'aigua: Un vaivé d'ecos i d'ombres.
La xifra em va semblar prou rodona i el treball suficientment consistent com per provar l'acostament a un altre poeta francès. L'elegit ha estat Paul Éluard, i la raó, o l'ham, ha estat la projecció literària en aquests poemes de la seva relació amb Nusch, aquella dona-vida que deia que "la vie c'est l'amour". Poemes d'amor, doncs. I poemes extraordinaris.
La història comença el 21 de maig de 1930 quan dos amics, Paul Éluard i René Char - ja veieu, doncs, que canvio de poeta però no de corrent estètic ni, tan sols, de rodal: aquell fabulós univers artístic i revolucionari dels avanguardistes parisencs d'entreguerres que tant em fascina - passejaven pel boulevard Haussmann i van ser enlluernats per vagareig subtil d'un cos, es tractava de Nusch, ésclar. Després d'un joc quasi surreal de fugida i persecució, tots tres acabaran reconciliats en un café i, finalment - mercè a una hàbil estratagema de René que va captar de seguida el llamp que havia migpartit el seu amic - Nusch recalarà al pis i al llit de Paul, on restarà fins a la seva abrupta mort, el 28 de novembre de 1946.
Li deien Maria Benz i havia nascut a Mulhouse, en una Alsàcia que formava part en aquell moment d'Alemanya, 21 de juny de 1906 - "Le 21 du mois de juin 1906 / À midi / Tu m'as donné la vie", dirà després Éluard - però el seu pare ja la va batejar, de ben petita amb el sobrenom artístic de Nusch per fer-la actuar d'acròbata, contorsionista, hipnotitzadora, mèdium..., al seu teatre ambulant. Als catorze anys enceta el camí del teatre professional a Berlín i després Paris, combinant-hi el treball esporàdic d'actriu amb oficis tan diversos com el de model fotogràfica o el de llegidora de cartes...
A partir d'aquella trobada gairebé màgica, la nova parella va esdevindre un element central del món cultural i revolucionari parisenc on l'aparició de la jove va arribar a ser considerada per alguns gairebé com un trassumpte de la Nadja de Breton - un altre amic íntim dels enamorats -. Nusch es converteix en una de les models més rellevants de Picasso o de fotògrafs com Man Ray, Brassaï o Dora Mar..., i, per suposat, l'objecte central de la poesia d'Éluard que ja el 1932 li dedica els primers 54 poemes inspirats en ella, que conformen el llibre La vie immediate, amb aquestes paraules: "Le sujet de ce livre est un être mobile".
Nusch, per la seva part, es dedicarà en cos i ànima a esdevenir un regal d'amor sempre renovat per al poeta. Un amor que lluny de posar barreres, els feia lliures: "j'ai longtemps cru faire a l'amour le plus douloureux sacrifice de ma liberté, mais maintenant tout est changé: la femme que j'aime n'est plus ni inquiete, ni jalouse, ells me laisse libre et j'ai le courage de l'être", es meravella l'home-amant).
dilluns, 4 d’octubre del 2010
divendres, 1 d’octubre del 2010
Fluir
Només puc meditar caminant. Si m'aturo, deixo de pensar. El meu cap va amb els meus peus.
Jean-Jacques Rousseau
dimecres, 29 de setembre del 2010
dimarts, 28 de setembre del 2010
Afinitats electives: Carlos Saura. Reflex i espill, expressió i testimoni.
Carlos Saura (Osca, 1932) havia estat per a mi només un cineasta fonamental, director de películ·les que havien tingut un gran impacte en el meu desenvolupament personals. Quan fa uns anys, vaig accedir al recull de fotografies que va publicar a Photobolsillo (Ed. La Fábrica) vaig descobrir-hi també un fotògraf amb qui també connectava plenament. Especialment aquelles fotografies en blanc i negre que són un testimoni impagable de la postguerra - com la que he elegit per a il·lustrar aquesta entrada, una escena quotidiana captada amb tractament de la llum que em va impactar especialment només veure-la -, però també les fotos intimes i familiars, algunes instantànies preses a l'interior de trens, o la seva afecció a les fotografies pintades...
... Hi ha un món del més petit i un altre del més gran, i ens preguntem on som nosaltres. En aquest cercar-se en els altres, i en u mateix, reflex i espill, com vam ser i, tal vegada, com serem.
dilluns, 27 de setembre del 2010
Je me souviens... (del gat i la rata)
De quan, santa Maria,
la rata corria
per baix la cadira
i el gat l'acaçava
de nit i de dia
diumenge, 26 de setembre del 2010
De nou, Rosa Leveroni
Ara fa uns mesos, la Roser d'Antaviana ens recordava el centenari del naixement de Rosa Leveroni i ens convidava a la seva recuperació i celebració. M'hi vaig afegir ben de grat amb un post sobre la magnífica poeta.
Ara, passat ja el mes d'agost, en què havíem d'haver recordat també la seva mort, l'arlequí torna a penjar un article recordatori, per seguir incentivant el centenari. I jo també vull ara afegir-m'hi, reproduint aquest poema en què ens deixa una mena de bell i savi epitafi
Testament
Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redòs suau
un bri d'herba només de la divina pau.
Segurament que ella no necessiti el nostre record, però som nosaltres qui necessitem les seves paraules.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)