dijous, 31 de desembre de 2009

Afinitats electives: Helmud Newton, l'espill de Venus






   A l'agost de l'any passat ja us vaig deixar aquí el meu esbalaïment davant la Venus a l'espill de Velazquez que s'exposa a la National Gallery de Londres. No era res més que un de tants dels que em estat absuïts per la força voluptuosa d'aquest quadre engolidor. Aquesta foto és la prova que Helmud Newton en fou un altre.
   Me'l puc imaginar contemplant-lo amb els mateixos ulls dilatats i morosos i, deprés parant minuciosament, en aquesta sala despullada i abocada a l'exterior l'escenari que li permetés fer la seva rèplica fotogràfica. Aconseguir-hi el mateix esclat invitador del lliri blanc embegut en la seva autocontemplació, el mateix rostre irremeiablement fals a l'espill, el cupid reconvertit aquí en còmplice cambrera de l'amor...
En temps enjòlit: un eco més, un nou batec que realimenta  l'etern cercle-envescador.

dimecres, 30 de desembre de 2009

Je me souviens... (del gust de les petxines)



De quan ens engolíem la molla bategant de les petxines, fent servir la closca d'una per arrencar l'altra..., més i més aviciats en aquell sabor de cony de mar.

diumenge, 27 de desembre de 2009

Nadal al portet de Xàbia





   El dia de Nadal vam dinar a casa, amb Maria i Ferrer. Després van anar a fer una passejada al portet de Xàbia. Aquest indret té quelcom d'especial, el seu joc de llum i color m'ha captivat ja moltes vegades. Aquesta vesprada la llum tamisada del capvespre tenyia tota la badia d'un blau gairebé impossible. Vaig aprofitar per fer algunes fotografies.

divendres, 25 de desembre de 2009

Comuna presència (versions de Rene Char, 33)




Perquè retre's?

Oh! Retrobada, les nostres ales van a l'ensems
I el blau els és fidel.
Però que és el que brila encara per damunt de nosaltres?

El reflex morent de la nostra audàcia.
Quan l'haurem recorregut,
Ja no afligirem més la terra:
Ens esguardarem.

(Les matinaux)

dijous, 24 de desembre de 2009

dimecres, 23 de desembre de 2009

dilluns, 21 de desembre de 2009

Afinitats electives: Henri Cartier-Bresson, complicitat o refús?





El gran Cartier-Bresson, el senyor del llamp, prestidigitador de la màgia de l'instant.
Heus aquí dues dones simètriques en la seua asimetria, La vella-Le Figaro i la jove-Le Monde.La madame conservadora és mira encuriosida el posat tan atrevit com reconcentrat de la jeune fille
 L'espai de banc buit entre les dues sembla fer evident la separació generacional, un distància que pot semblar deliberada, però pontejada per la mirada, també intencionada, de la dona madura.
I em sembla veure-hi una barreja indestriable de reconvenció i de tendresa, d'incomprensió i de recança... Potser d'enyor d'un temps perdut, o ja aprofitat.

diumenge, 20 de desembre de 2009

Sempre ens quedarà el Jayan




  Avui hem celebrat el 50é aniversari del cinema Jayan de Xàbia, la darrera sala tradicional de cinema que ens queda a la comarca.  A mitjan matí, les dolçaines han marcat l'inici d'una la festa que congregava, malgrat el fred, a un bon grapat de cinèfils i de gent de la faràndula de tota la Marina Alta, al voltant d'aquesta família d'enamorats del cinema que mantenen encara viva la flama del bon cinema, amb una programació ordinària ben digna i eixoplugat també, cada setmana, la que planifica el cine club Setè segell.
Ha estat un acte realment emotiu i ben preparat tot i la seva aparent senzillesa on s'ha llegit el manifest Anem al cine per amor a l'art, s'ha fet lliurament d'una escultura commemorativa als responsables del cinema i s'ha projectat Ligths, l'extraordinària pel·lícula de Chaplin que ha tornat a omplir la sala de rialles i d'emoció continguda.
Per molts anys, cinema Jayan!

dimecres, 16 de desembre de 2009

Eco poètic




   Diu realment el poeta allò que jo entenc en llegir-lo? Tant se val. Fa que jo entenga alguna cosa. Que si no és el que ell diu, és el que jo estava a punt de dir-me.

Joan Fuster

dimarts, 15 de desembre de 2009

"La selva en vers", de Maria Dolors Pellicer




El proper divendres, 18 de desembre, es farà a Pego la presentació del poemari La Selva en vers de Maria Dolors Pellicer. Es tracta d'un recull deliciós de poemes sobre animals que formen part,d'una manera o altra, del nostre imaginari col·lectiu, realitzats amb una gran frescor i acompanyats d'unes il·lustracions molt adients. Ens hi veiem!



... I a la fi, el cinquè cadàver exquisit




Encara que hagi costat tant..., gràcies a l'excel·lent comadrona que és Malerudeveure't, ja tenim al plat i ben servit el cinquè cadàver exquisit

dijous, 10 de desembre de 2009

Afinitats electives: "La blanca i la negra", de Man Ray


Encara que és en començar l'any quan toca celebrar el meu aniversari bloguer - la primera versió de Nausica va començar al gener del 2007, i  l'actual el mateix mes de l'any següent - desembre també em sembla  adequat per reflexionar sobre el seu futur  i, de fet, ja fa alguns dies que em roda pel cap la possibilitat d'incorporar-hi algunes innovacions.
Tot i que no vull esvair el seu perfil eminentment literari i de creació personal, ja fa algun temps que sent la inclinació de donar-hi més espai a una afecció que sempre m'ha fascinant però que, en la darrera fase de la meva vida, ha anat assolint un interés creixent de més en més: la fotografia.
De fet, ja vaig posar en marxa un fotoblog, anomenat també Nausica, on volia mostrar l'evolució de la meva pràctica fotogràfica; tot i que no ha tingut la regularitat que jo desitjava.
Va ser en aquell espai que vaig obrir una secció "pensada per anar definint el meu imaginari icònic, és a dir, per presentar i comentar aquelles fotografies que més especialment m'hagin impactat", la vaig anomenar "afinitats electives". Ara m'he decidit a recuperar-la com una categoria més d'aquest bloc.



Per encetar el projecte, he elegit la fotografia la negra i la blanca de Man Ray (1926). D'entre els molts motius per a fer-ho, veiem-ne alguns:
- Aquest fotògraf és un dels que més m'han impactat.
- El blanc i el negre són per a mi poèticament essencials en l'expressió fotogràfica
- Les avanguardes de les primeres dècades del segle XX són el llevat essencial, encara, de la contemporaneïtat.
- L'emmirallament en les altres cultures ha estat essencial també, i ho seguirà essent, per tal de fecundar la mirada europea i occidental.
- Suggerir atrau més que mostrar: la màgia expressa l'inexplicable.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Gallocanta

Gallocanta. Desembre09

Aquest pont hem anat a Ateca, el poble natal de Pilar, per participar en una festa que havia organitzat la colla d'amics. De tornada vam decidir demorar-nos una mica fent una breu visita a la llacuna de Gallocanta. El dia era ennuvolat i el temps d'una fredor que s'hi adeia. En conjunt una atmosfera de solitud que convidava a la passejada en parella, contemplant un paisatge de rara plasticitat.
En vaig collir algunes fotos.

Et recorde, Amanda

dijous, 3 de desembre de 2009

dimarts, 1 de desembre de 2009

dilluns, 30 de novembre de 2009

L'escapada de novembre: Cuenca


cuenca09
Aprofitant que aquesta setmana passada es desenvolupava la quarta edició del festival de cinema  Mujeres en dirección  hem fet una visita de cap de setmana a Cuenca.
Hem trobat la ciutat tan bonica i dinàmica com sempre, hem passejat, hem vist art modern i hem pogut assistir encara a algunes projeccions de pel·licules..., i a la gala final on es lliuraven els premis als guanyadors de les diferents seccions oficials del certamen i a Isabel Coixet per conjunt de la seva trajectòria.
Han estat unes hores delicioses.

dijous, 26 de novembre de 2009

dimecres, 25 de novembre de 2009

diumenge, 22 de novembre de 2009

La remor de les onades, de Yukio Mishima




  He acabat La remor de les onades de Yukio Mishima, un escriptor del qual no he tingut la oportunitat de llegir massa cosa encara que, com  n'he parlat al bloc, ja fa temps que va despertar el meu l'interés. Tot i la seva simplicitat - una tòpica història d'amor d'aire romàntic, atmosfera bucòlica i estructura calcada del conte popular - m'ha envolupat amb una estranya suggestió.
I potser és aquí on rau la seva singular força: Per davall d'una superficial  ingenuïtat, el relat va teixint una delicadíssima xarxa de sensualitat i simbolisme que ens aboca en un espai i un temps mític-tradicional de caire panteista que es recrea en una forma de vida autàrquica i comunal, on els personatges semblen indestriables de la natura. Aquest és el marc on es desenvoluparà la confrontació entre la puresa de vida rural representada sobretot per Shinji i Hatsue -la parella progonista- i a l'alè degradat del món urbà que s'entreveu a través dels antagonistes , Yasuo i Chiyoko. Una novel·la iniciàtica que es descapdella sobre l'eix temàtic de la descoberta de l'amor.
Per davall d'una enganyosa senzillesa ressona, com ho fan les onades al llarg de tot el relat, un discurs narratiu de rara subtilesa, que ens captiva  des de l'inici i va amarant-nos amb la mateixa lentitud  continguda que s'hi descabdella el ritual de l'acostament i del lliurament de la parella d'enamorats, tan pur que no corromp el tel de la innocència i tan refinadament sensual que imanta el relat amb una pàtina d'erotisme.

dissabte, 14 de novembre de 2009

dimarts, 10 de novembre de 2009

Seny i follia





Hi ha una saviesa del seny i una saviesa -més alta-  de la follia. Per a l'alta vida de l'ànima, el seny solament serveix per a decidir quan cal llançar-se a la follia.

Carles Riba.

diumenge, 8 de novembre de 2009

dimecres, 4 de novembre de 2009

dimarts, 3 de novembre de 2009

Olympe de Gouges






Mirant el magnífic calendari Temps de dones, dones en el temps que cada any editen l'area de la dona d ela Intersindical Valenciana i l'organització de dones dels STES-Intersindical, m'he assabentat que avui commemorem l'ajusticiament d'Olímpia de Gouges, el 3 de novembre de 1793.
Dona i escriptora profundament progressista i compromesa amb la revolució, es va dedicar fonamentalment a la defensa de causes ben semblants, l'abolició de l'esclavatge (on cal destacar l'obra de teatre L'esclavatge dels negres), els drets de les dones (amb l'elaboració d'una Declaració dels drets de la dona i la ciutadana) i el federalisme enfrontat al centralisme jacobí (la causa per la qual fou, precisament condemnada a mort i guillotinada).
Quina vigència té encara la seva lluita! La seva vida és un bon exemple de com, malgrat els canvis que han anat succeïnt-se en l'organització política i social hi roman la constant d'aquells que no hi compten,que han de romandre en la invisibilitat, els esclaus fora de la democràcia atenenca, les dones fora dels drets universals de la revolució francesa, els immigrants fora dels drets laborals, els pobles minoritzats fora del dret a la sobirania...

Pescant a les Marines





sobre la tènue
llacada del capvespre
el temps en calma

diumenge, 1 de novembre de 2009

Rafa Gomar





   Estic content: Rafa Gomar ha guanyat el premi Andròmina de narrativa d'enguany.
   Potser el més adequat seria parlar de la seva vàlua  literària, però el primer que em surt és afirmar rotundament la seva qualitat humana. Rafa és una persona compromesa èticament i social, tan sàviament humil com dotada de finor creativa i de rigor intel·lectual, per això és un privilegi comptar-se entre els seus amics.
   Ja fa més de dos anys, amb motiu de la poblicació de Vianant, vaig penjar un post on explicava una mica tot això; potser és un bon moment per rellegir-lo i anar fent boca mentre esperem que vegi la llum la novel·la premiada.

divendres, 30 d’octubre de 2009

El "patriotisme" de la dreta






   La dreta és patriòtica, però dispara més sovint i de bon grat contra els seus conterranis que contra els invasors de la pàtria.

Claudio Magris

dijous, 29 d’octubre de 2009

En memòria dels afusellats republicans i anti-feixistes de Dénia i la Marina Alta.



   Avui he deixat anar un ramell de gessamí sobre la seva tomba. Flors efímeres per a l'ofrena més tendra, però romanen per sempre en l'horitzó del nostres ulls i en la set dels nostres llavis. Són el refilet més més dolç, a la branca més alta.

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Saó i el centenari de Fontilles



   Aquesta setmana m'ha arribat l'exemplar de setembre de la revista Saó, amb la grata sorpresa que dedica el seu dossier central al I Centenari de la fundació del sanatori de Fontilles, un grapat d'articles on podem veure la gran importància que aquesta institució ha tingut, i encara té, a nivel de recerca i d'eradicació de la lepra. No estem parlant només del centre d'investigació de la lepra més important existent a l'estat espanyol,sinó d'un referent internacional de primer ordre  en el seu àmbit d'actuació. A l'estudi que Josep Bertomeu i Tere Ballester van publicar a la revista Aguaits, fa més de 10 anys, hi podem trobar ja dades ben interessant de la deva història, especialment del període republicà, quan va ser incautat i convertit en sanitori de gestió pública.
   Però, segurament, la meva sensibilitat davant aquest dossier es deu en gran part a la càrrega emotiva que per a mi - com per a molts habitants de la Marina Alta - té la malaltia de la lepra. Una afecció que va tindre una importància singular a la nostra comarca,  raó per la qual, segurament, s'hi va fundar aquí aquesta institució pionera. Una rellevància que podem podem veure reflectida en dos iniciatives anteriors a l'erecció del sanatori que afecten els dos pobles amb que guarde uns lligams més estrets: Gata, el meu poble de naixement i Pedreguer, el poble on visc.
   Així, en 1879 veia la llum l'interessant estudi Observaciones prácticas sobre la Lepra. Topografia de la Villa de Pedreguer, del doctor Salvador Calatayud i, tretze  anys després, entrava en funcionament el llatzaret de Gata (Foto: Sònia Soria Soler. Panoramio) que havia impulsat Juan Martínez Blasco, conegut com a "el rector leprós". En el meu temps d'infantesa, aquell humil edifici era ja només una ruïna, però mantenia  un magnetisme que ens atreia i ens emporuguia a la vegada, de tot això ja en vaig fer aquesta breu remembrança a l'apartat  "Je me souviens..." d'aquest bloc.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

5é Congrés d'estudis de la Marina Alta






Durant els dos darrers caps de setmana s'ha desenvolupat a Dénia el 5é Congrés d'Estudis de la Marina Alta. Auests congressos, que van començar a les primeries del vuitanta en paral·lel amb el naixement i consolidació de l'IECMA, són ja un referent a nivell de País per la seva continuïtat i el seu nivell de qualitat i han aconseguit que la comarca de la Marina Alta esdevingui un àmbit rellevant per a la recerca en disciplines tan diferents com la història, la medicina, la literatura, l'arqueologia, la música o l'arquitectura.
Aquesta vegada el focus d'estudi s'ha posat en la commemoració dels 400 anys de l'expulsió dels moriscos (1609 - 2009) i, per tant els ferts històrics i socials esdevinguts entre els segles XV i XVII. Un projecte ben reeixit tant pel que fa a les conferències realitzades, les comunicacions que s'hi han aportat, la bona organització i el nombrós i interessat public participant; que ha suposat una adequada coronació de l'enfilall de propostes que, sobre aquest tema s'han vingut realitzant a la comarca (les exposicions del MACMA i de l'Ajuntament de Dénia, el Congrés de l'Institut d'Estudis Calpins...)
El fet que ja havia realitzat anteriorment un treball sobre la figura de fra Pere Esteve, publicat en forma d'articles a la revista L'Aiguadolç i reeditats, ara fa uns mesos, com a opuscle (com ja vaig explicar en aquest bloc) hem va animar a participar fent-hi una aportació sobre l'obra literària del nostre frare franciscà, que vingués a ampliar i aprofundir aqueslls materials. El resultat ha estat la comunicació Traces d’una veu. Aproximació a l’obra literària de Fra Pere Esteve i Puig, que podeu consultar, si això us plau, en la seva versió provisional.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

dimecres, 14 d’octubre de 2009

A propòsit de "La follia que ve de les nimfes", de Roberto Calasso



Abans-d'ahir al capvespre vaig acabar de llegir aquest delicat i enlluernador aplec de denses reflexions literaries, mentre al patí encara feia prou llum, perfectament difusa, i m'anaven caient al voltant, lentament i ritmada, les flors del gran gesmiler que s'embranca ufanós fins arribar a la terrassa.
Des del primer moment, amb el descabdellament del relat mític de les nimfes, havia caigut en el parany ("La paradoxa de la nímfa és aquesta: posseir-la vol dir ser posseït. I per una força tiranitzadora"). Enxarxat en la fina malla d'aquests petits assaigs carregats de fina erudició i sorprenents per l'adopció de punts de vista innovadors: Sòcrates i Nabokov, l'ull engolidor del cinema -del guant de Gilda a La finestra indiscreta de Hitchcock -, Kafka entre el "deliri naturista" i la fascinació de Frau Tschissik, la genialitat entotsolada de Jhon Cage, la moneda llençada al corrent lent i poderós de la saviesa hindú, l'artesania i l'art de l'edició...
I com un encegament sobtat, la màgica afecció per determinats llibres, que ens confessa Elias Canetti: "Els llibres, per a mi, són una doble aventura: la primera és el descobriment, quan els trobo en algun lloc, flairo la importància que podran tenir per a mi en el futur i, per dir-ho d'alguna manera, me'ls apropio físicament. I després d'això sovint passen molts anys que no es produeix la segona aventura, quan per un incomprensible impuls els torno a agafar i, deixant de banda qualsevol altre interés, m'hi tiro a sobre com en un deliri."
Així ha estat la meva experiència amb aquest llibre. Només el vaig veure, exposat entre tants, a la llibreria Ambra, em va envair el desig de tenir-lo, la plena seguretat que m'interessaria... Afortunadament no han passat anys abans d'abocar-m'hi!

dijous, 8 d’octubre de 2009

Homes fets de mots


Què seríem sense el mite sexual,
la fantasia humana o el poema de la mort?
Wallace Stevens.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Comuna presència (versions de René Char, 32)


Els primers instants


Miràvem córrer davant nostre l’aigua creixent. Esborrava d’un cop la muntanya, tot allunyant-se del seus flancs maternals. No era un torrent que s’oferia al seu destí sinó un animal inefable del qual nosaltres n’esdeveníem la paraula i la substància. Ens mantenia enamorats damunt l’arc totpoderós de la seva imaginació. Quina intervenció ens hagués pogut constrènyer? La modicitat quotidiana havia fugit, la sang perbocada era tornada a la seva calor. Adoptats per l’obert, brunyits fins a l’invisible, nosaltres érem una victòria que no finiria mai.
(Fureur et mystere)

dimarts, 6 d’octubre de 2009

dimecres, 23 de setembre de 2009

Silenci


Hi ha un gran silenci a dins meu. I aquest silenci ha estat la font de les meves paraules. I del silenci ha vingut el que és més preciós que tot: el propi silenci.

Clarice Lispector
(pensant en Josep Manel)

dissabte, 19 de setembre de 2009

Mingo, in memoriam



video


Va ser el passat juliol. De sobte se'm va venir al damunt la notícia de la mort del Mingo, com un malson, com una broma macabra, com una maçada que venia a fer malbé una amistat forjada des del treball i les reflexions compartides com a afiliats, i com a alliberats durant uns anys, a l'STEPV-Intersindical Valenciana.
El proppassat divendres, els amics deniers de Mingo van organitzar, a la plaça Marina Pineda, un acte de remembrança del company, que va resultar tremendament emotiu. Vaig sentir amb tota la força el pesar de palpar com era de present entre nosaltres i , tanmateix, la impotència davant l'abisme absurd de la mort que ens separava. Però sobretot em va commoure la imatge d'una família - dona i fills - abocada a l'horror d'haver de viure sense una persona tan estimada, imprescindible.
Un dels elements més emotius de l'acte fou l'actuació d'un grup de joves músics de l'OMA, al voltant de Cristina Martí com a solista a la dolçaina. En un moment determinat, vaig intentar fer una foto als músics i em vaig adonar que l'atzar havia fet que la màquina activés la funció de vídeo.vaig pensar que allò era, d'alguna manera, un fet prodigiós, així que vaig seguir enregistrant l'actuació fins al final. L'enregistrament no es de bona qualitat però crec que potser valgui la pena com a testimoni.

dimarts, 15 de setembre de 2009

Je me souviens... (de la poció contra la grip)


De quan les grips es curaven
covant al llit, confortats per un tassó
de llet ben tocada de conyac
i agombolats per les peripècies
d'un llibre acabat de comprar.

diumenge, 13 de setembre de 2009

Cap de setmana a la Vall de Guadalest



La colla que vam formar a principis dels setanta en els anys d'estudiants a l'Escola Normal d'Alacant ha resultat un vincle d'amistat tan potent que no ha afluixat mai, fins ara. Enguany havíem de celebrar que feia 25 anys ininterromputs que ens reunim totes i tots, cada vegada en un poble diferents, per compartir el present i recordar el passat al voltant d'una bona taula o en el decurs de llargues passejades... Per això vam decidir de passar tots junts, parelles, fills (i fins i tot ja un nét!) un cap de setmana en un hotelet a Confrides el poble de capçalera de la Vall de Guadalest.

Ahir, dissabte, començàrem la trobada fent un bon dinar, seguit d'una bona sobretaula. Després vam fer una assossegada caminata d'anada i tornada des de Confrides fins a l'Abdet, l'altre poble del municipi. Un passeig ple de raconades precioses i de màgnifiques panoràmiques sobre la vall o sobre les serres que l'envolten.




Avui, diumenge pel matí, abans d'acomiadar-nos a migdia amb un dinar, hem pujat a la font i el mas de l'Arbre, l'alterós indret (vorejant els 1200 m d'altitud),on Enric Valor va situar la trobada amorosa d'Aleix i Pauleta. Ha estat molt emotiu posar la nostra petja en aquell paratge idil·ic que segueix comunicant la mateixa sensació de plenitud neta i serena, tot i l'abandonament dels conreus i la ruïna total del casalici, que ara sembla interessar només a les cabres que s'empinen pels arbusts o n'envaiexen les runes.
I ha tornat a ressonar en nosaltres la història dels dos amants o les aventures de Pinet, el bandoler, tan ben narrades per la veu del mestre.

...





En pocs dies el fred de la tardor s'havia accentuat i els primers gebres, o "rosades blanques" com deia Vicent, feren la seua aparició per les obagues. A l'alba, les penyes, els arbres, la fullaraca arremolinada pels vents, prenien un to indefinit, entre blanc i blavós. Aquell matí, tan tard i tot, a l'eixir cap a la font amb la manta al muscle per fer el repòs quotidià, Aleix encara va trobar-se gebrades les ombres.

Quan arribà a la font, estengué la flassada en el lloc de sempre i s'assegué a reposar, ben abrigat com anava. Uns minuts després tancà els ulls per veure si s'abeltia; però no tenia son ...

Despert i tot, va reposar durant una hora llarga acariciat per les notes cristal·lines de l'aigua en la piqueta.

...

Enric Valor: L'ambició d'Aleix.

dimarts, 8 de setembre de 2009

dilluns, 7 de setembre de 2009

L'escapada de l'estiu, 7: Bragança fugaç


De tornada des de Porto, vam fer una breu aturada a Bragança, l'enlairada capital de Tras-os-montes, a pocs quilòmetres de la frontera.
Va ser una estada molt ben aprofitada: Al Solar Bragançano vam dinar el nostre darrer plat de bacallà, que va resultar el més bo de tots els que ens havíem empassat a terres portugueses. Després vam fer una breu passejada per la petita i bella ciutat partint del seu melic, la praça da Sé, per anar fins al modern parc de la Casa da seda o fins a l'emblemàtica Cidadela.
Una caminada assossegada per carrers harmoniosos, amarats d'una llum neta, d'una elegància demòtica. I acabar amb la sorpresa de l'interessant Centro de Arte "Manuel de Brito" on vam poder veure exposada l'obra de dues magnífiques pintores lusitanes: Paula Rego i Graça Morais.
Difícilment hom podia abandonar Portugal amb més bon sabor de boca.

dimarts, 1 de setembre de 2009

La mà que besem


... Una mà que ens agrada estrènyer i besar entre altres coses ens commou perquè ve de tan lluny i perquè, humilment, han cooperat a la forma i a la seducció d'aquells dits el big bang, el quaternari i les migracions dels huns des de les estepes de l'Àsia.

Claudio Magris

dilluns, 31 d’agost de 2009

L'escapada de l'estiu, 6: estampes de Porto



Estampes a l’atzar com qui atrapa amb la càmera bàtecs de papallones:

Cel·les que encara s’endevinen llòbregues, però s’obren al prodigi de la fotografia.
L’encaix de capses de llum i de colors, amarades de música.
Un recer de blancor i de silenci per encabir un escampall d’art ràbiosament contemporani (el joc subtil i efímer de les instal·lacions o el món de dones transbalsades de Paula Rego...) que vessa i s’emmiralla en l’harmonia ajardinada que l’envolta.
La munió atordidora del mercat del Bolhao, tan grandiós com decadent, anar recorrent cada nivell, saturant els sentits d’olors, colors..., i d’imatges tan sorprenents com la d’una carnissera volcada aplicadament a rentar budells a frec dels transeünts.
La singular Igreja dos Clérigos amb la torre insolent i la nau ovalada.
Dinar sense pressa a la deliciosa terrassa del Polhao, antic catau d’universitaris i de conspiradors contra la dictadura.
L’elegància modernista del café Majèstic i el seu sofisticat servei de te, de l’encisadora llibreria Lello...
L’esplanada de la Praça dos Aliados coberta amb una instal·lació de maniquins acolorits, com si fos un tauler d’escacs.
L’amor encabritant-se a l’estació de Sao Bento o esgrafiant-se cripticament a la paret.
Criatures banyant-se a la font i eixugant-se al sol després, sobre el pedrís.
I carrers i carrers…, i tossals i tossals, I el riu poderós, i els ponts imponents... I la riba de Vila Nova de Gaia comtemplada des del costat de Porto, amb un got de vi a la ma. I la riba de Porto contemplada des del costat de Vila Nova de Gaia, amb un altre got de vi a la mà...

dimecres, 26 d’agost de 2009

Presentació de "El desordre de les dames"


El proper 3 de setembre es presenta a Dénia la darrera novel·la de Pepa Guardiola, El desordre de les dames, amb la qual va guanyar el Premi Enric Valor.Una bona oportunitat per fruir de la literatura i per manifestar la nostra tendresa amb l'escriptora i l'amiga.