gest de la dona,
rebrot de la tendresa
contra el mal vent
com s'alleta una filla,
com es cova un ocell.
dissabte, 31 de març del 2012
divendres, 30 de març del 2012
dijous, 29 de març del 2012
dimecres, 28 de març del 2012
El vent del poble: Miguel Hernández
Avui fa setanta anys que va morir a la presó, recordo un dia com avui del 1972: jo era un jove estudiant a Alacant , juntament amb alguns companys,i vam decidir d'anar al cementiri de la ciutat i buscar la seva tomba per llegir plantada al davant, de viva veu, alguns dels seus versos. Recordo uns pocs anys després, el 1976, les culetades de la guardia civil a Elx i els cavalls i el pots de fum dels grisos a València impedint-nos de fer un homenatge al poeta del poble...
Seguim amb Miguel: en el record i en lluita, sempre.
dimarts, 27 de març del 2012
John Malkovich: Manifest del Dia Mundial del Teatre
És un honor per a mi que l’ Institut Internacional del Teatre (ITI) de la UNESCO m’hagi demanat escriure unes notes per commemorar el 50è aniversari del Dia Mundial del Teatre. Adreço aquestes paraules als meus companys del món del teatre, col·legues i camarades.
Que el vostre treball sigui convincent i original. Que sigui profund, commovedor, contemplatiu i únic. Que ens ajudi a reflexionar sobre el que significa ésser humà, i que aquesta reflexió sigui guiada pel cor, la sinceritat, el candor i la gràcia. Que supereu les adversitats, la censura, la pobresa i el nihilisme, com de ben segur caldrà que feu molts de vosaltres. Que sigueu dotats del talent i el rigor necessaris per instruir-nos en els batecs del cor en tota la seva complexitat, i també de la humilitat i curiositat necessàries per fer-ne d’això el treball i l’obra de la vostra vida. I que el millor de vosaltres —perquè només podrà ser el millor de vosaltres , encara, en moments singulars i breus—aconsegueixi formular la més bàsica de les preguntes: “Com vivim?” Que la fortuna sigui amb vosaltres. Bona sort!
John Malkovich
Traducció: Javier Herrero Vicente
27 de març: Una rosa per a Estellés
(Per als germans mallorquins)
...
com una consigna encara
circula tossudament
la protegida del poble
dilluns, 26 de març del 2012
diumenge, 25 de març del 2012
Je me souviens...: (d'anar a la Califòrnia)
Que les festes familiars sempre acabaven
amb els oncles ballant alguna jota i cantant
a la Califòrnia mo(s) n'haurem d'anar
a menjar i beure sense treballar...
divendres, 23 de març del 2012
Jo que de la gran Safo en sóc parell: (Versions de Paul Verlaine, 1)
(Retrat: Paterne Berrichon)
En acabant les series de traduccions de René Char i Paul Éluard, em van venir ganes d'encetar una nova sèrie amb poemes de Paul Verlaine. M'hi atreia la seva condició, juntament amb el seu precursor Charles Baudelaire, de mestres majors de la lírica francesa del segle XIX i, per tant, una de les fonts essencials de la modernitat poètica, m'infonia respecte la dificultat per traslladar amb suficient ressemblança un ritme i una musicalitat que em semblen tan essencials en els seus poemes com irreductibles davant el transvassament al motlle d'una altra llengua.
A la fi em vaig decidir per fer un intent d'acostament a Chansons pour elle et autres poèmes érotiques, un deliciós poemari verlainià que vaig comprar fa uns anys en el meu viatge a la Provença. De seguida em van captivar el sis poemes que conformen la suite Les amies, integrats a dins el recull Parallèlement, i que havien estat editats de forma separada a l'edat de 23 anys, sota el pseudònim de Pablo-Maria de Herlanes i rebudes, aleshores, amb una una implacable censura que acaba amb una ordre judicial de destrucció total de l'edició pel seu erotisme sàfic. Una petia joia mestra que hom ha considerat - juntament amb Les femmes damnées de Baudelaire -com una de les obres essencial de la poesia lèsbica francesa.
A tall d'encetament, he volgut traduir el poema "Ballade Sapho" integrat així mateix dins Parallèlement - el vers més significatiu del qual, "Jo que de la gran Safo en sóc parell", m'ha semblat ben idoni per donar títol a tot aquest projecte de traducció. Crec que es tracta d'un poema que, a més de poder ser llegit com una reivindicació de la part femenina de la pròpia sexualitat, d'acord amb la bisexualitat amorosa que atravessa la turbulenta vida del poeta, vol plantejar, en un sentit més genèric i essencial, l'existència d'un amalgama del masculi i del femení a l'hora de configurar una sexualitat humana plena.
BALADA
SAFO
Ma dolça mà de mestressa i amant
Passa i riu per la teua carn en festa,
Riu-te i gaudeix amb el teu devessall.
Per servir-la ja ho saps bé que està feta,
I el teu bell cos cal que jo desvestesca
I el teu bell cos cal que jo desvestesca
Per
amarar-lo tot d’un art novell
Sempre a punt de carícia sempre en vetlla.
Jo que de la gran Safo en sóc parell.
Deixa
el meu cap enfonsant-se i errant
Venturer, un poc salvatge, a la cerca
D’ombra i d’olor i d’enciser treball
Vers les sabors de la ta llaor secreta.
Deixa anar l’ànima del teu poeta
Per tot arreu, camp o bosc, mont o avenc,
Com tu vols i si a mi també em delecta.
Jo que de la gran Safo en sóc parell.
Tot el teu cos
llavors jo prenc gormand,
la teva carn contra el meu cos d’atleta
que es capalça i s’estova en un instant,
feliç del triomf i de la desfeta
en aquest aürt del cor i de la pensa.
Amb l’eixorca abraçada que el cervell
Perfà a la fi la natura completa
Jo que de la gran Safo en sóc parell.
ENDREÇA
Princep o princesa, decent o obscena,
Tot el qui gruny tant s’hi val el raser,
Cofoi poeta o divi proxeneta,
Jo que de la gran Safo en sóc parell. dijous, 22 de març del 2012
Pensaments, 33: Esguards
Com més gran és l'esguard més empetiteix el món; però, quan l'esguard és verament profund, en allò més petit hi copsarà el món sencer.
dimecres, 21 de març del 2012
Operació primavera: editem les Històries veïnals
Si ens ajudeu, comprometent la vostra compra d'algun exemplar, podrem veure acomplida la il·lusió de publicar un antologia amb els millors d'aquests relats escrits a diverses mans i que ja venim realitzant de fa uns anys. D'aquesta manera arrodonirem un bonic projecte d'escriptura, cooperatiu des de l'inici fins al final.
dimarts, 20 de març del 2012
dilluns, 19 de març del 2012
Carcassona, Cirlot i Jo
Una recent exposició al Centre d'Arts Santa Mònica ens ha tornat a recordar la figura de Juan Eduardo Cirlot, es tracta d'un poeta i artista singular vinculat al surrealisme i a tradicions simbòliques inserides en l'espiritualisme mistèric, del qual n'he tingut fins ara només un coneixement tangencial, resumit en alguns episodis vitals, algunes nocions sobre el seu univers creatiu i a la lectura, poc aprofundida, d'alguns del seus poemes.
Ara, la lectura, a la revista Quimera de desembre passat, de l'article "Cirlot i la filosofia oculta", de Javier Calvo em va posar al davant dels ulls aquest fragment, referit a un d'aquells esdeveniments especials que ell considerava "peregrinacions màgiques":
Ara, la lectura, a la revista Quimera de desembre passat, de l'article "Cirlot i la filosofia oculta", de Javier Calvo em va posar al davant dels ulls aquest fragment, referit a un d'aquells esdeveniments especials que ell considerava "peregrinacions màgiques":
Hacia 1960 fui a la ciudad de Carcasonne, solo, en enero (...) Percibía que alguien o algo me llamaba desde allí. (Al llegar allí), me paseé incansable, hice la circunrotación de la ciudad murada tres veces, por el exterior, por lo alto de los muros, por el interior, y oí misa en la iglesia gótica (...) Luego recorrí la ciudad baja, asistí a un oficio religioso en una iglesia de ella. Regresé al hotel y tras otra noche de insomnio emprendí el regreso a Barcelona. En el tren (...) me hice casualmente un corte terrible en la mano derecha (...). Significación: yo no era digno de penetrar en el recinto y me herí, castigandome inconscientemente por mi audacia.
Això em va impressionar ja que l'episodi narrat guarda un estrany paral·lelisme amb un fet també molt significatiu de la meva vida: Era l'inici de la primavera de l'any 2007 i Pilar i jo ens estàvem a Carcassona, en un viatge ple de significació per als dos, ja que significava una mena de culminació i a la vegada de tomb decisiu en la nostra relació de parella. Era el segon dia d'estada a la ciutat i havíem decidir de pujar a visitar la ciutadella vella. Quan ja havíem arribat a la darrera corba del camí d'ascens i ens trobàvem a uns metres de la porta d'accés al recinte murat, vaig voler fer-ne una foto. Anava reculant a poc a poc sense treure l'ull del visor de la màquina, perquè volia emmarcar el màxim de muralla i, de sobte, el buit em va engolir i vaig caure a plom, en un instant terrible, fins que vaig pegar amb la cara contra una mena d'escaló. El resultat va ser un tall tan profund que, en part, va arribar a perforar-me totalment el llavi superior, que va necessitar d'alguns punts de sutura i que hi va deixar un senyal permanent.
En aquell moment em va semblar que es tractava d'una mena d'ofrena al déus o de penyora que calia pagar per la gosadia d'haver imposat la nostra unió. Ara, llegint l'experiència de Cirlot i la seva "lectura esotèrica", em sembla que d'alguna manera, aquella ferida va ser un fet essencial, d'alguna manera extraordinari.
La fotografia que hi vaig fer en caure és la que teniu encapçalant aquest text. I aquí davall en teniu una altra, feta uns dies després, on es veu la ferida.
Això em va impressionar ja que l'episodi narrat guarda un estrany paral·lelisme amb un fet també molt significatiu de la meva vida: Era l'inici de la primavera de l'any 2007 i Pilar i jo ens estàvem a Carcassona, en un viatge ple de significació per als dos, ja que significava una mena de culminació i a la vegada de tomb decisiu en la nostra relació de parella. Era el segon dia d'estada a la ciutat i havíem decidir de pujar a visitar la ciutadella vella. Quan ja havíem arribat a la darrera corba del camí d'ascens i ens trobàvem a uns metres de la porta d'accés al recinte murat, vaig voler fer-ne una foto. Anava reculant a poc a poc sense treure l'ull del visor de la màquina, perquè volia emmarcar el màxim de muralla i, de sobte, el buit em va engolir i vaig caure a plom, en un instant terrible, fins que vaig pegar amb la cara contra una mena d'escaló. El resultat va ser un tall tan profund que, en part, va arribar a perforar-me totalment el llavi superior, que va necessitar d'alguns punts de sutura i que hi va deixar un senyal permanent.
En aquell moment em va semblar que es tractava d'una mena d'ofrena al déus o de penyora que calia pagar per la gosadia d'haver imposat la nostra unió. Ara, llegint l'experiència de Cirlot i la seva "lectura esotèrica", em sembla que d'alguna manera, aquella ferida va ser un fet essencial, d'alguna manera extraordinari.
La fotografia que hi vaig fer en caure és la que teniu encapçalant aquest text. I aquí davall en teniu una altra, feta uns dies després, on es veu la ferida.
diumenge, 18 de març del 2012
Je me souviens...: (dels foguerils)
De quan les quadrilles d'amics
anàvem al pinar del Montgó
a preparar els foguerils
per als dies de Pasqua.
a preparar els foguerils
per als dies de Pasqua.
dissabte, 17 de març del 2012
Les planes no escrites...
...
Allò salvatge no té paraules
les planes no escrites s'eixamplen en totes direccions
...
Tomas Tranströmer
divendres, 16 de març del 2012
Afinitats electives: André Delhaye, la recerca de la simplicitat
´
André Delhaye, és un fotògraf portugués relacionat estretament amb dues ciutat estimades per mi: Porto - la seva ciutat d'origen i formació - i Barcelona, on va viure durant vuit anys.
Hi ha molt elements del seu estil que coincideixen amb les meves preferències fotogràfiques, així: la recerca de la simplicitat, la seva dedicació preferent al blanc i negre, a la fotografia de carrer o al retrat...
M'agrada aquesta sensació de captació de l'instant, improvisada, intuïtiva, que hi ha sovint en les seves imatges,. M'interessa l'ús de la imatge borrosa, dels detalls...
dimecres, 14 de març del 2012
Àlbum, 78: Guaita sobre el Douro
Fa uns dies Anastàsia em va deixar un elogiós comentari a la fotografia de la projecció del meu perfil una instal·lació de Pablo Serrano situada a la presa d'Aldeadávila.
Aleshores li vaig prometre que publicaria alguna de les fotografies que vaig fer l'estiu de2009, en una curta estada a les Arribes de Duero, de la qual ja en vaig deixar constància en aquell moment.
He estat revisant el material i, realment m'ha costat de decidir-me, perquè hi ha diverses imatges realment evocadores per a mi. Al final m'he decidit per aquest perfil de pedra retallat sobre un cel extremadament límpid m'ha semblat ben suggerent mentre guaita a l'horitzó, fixament, des de la ribera portuguesa d'aquell congost impressionant.
dimarts, 13 de març del 2012
Teresa pàmies. A tall de comiat
Teresa Pàmies: una vida exemplar cívicament, politaca i nacional. Ens resta l'exemple.
Podeu llegir el seu darrer article, a l'Avui:
A tall de comiat (18/11/2009)
Del robatori en la tasca creativa
... cal robar a d'altres. Si hom té talent allò robat serà ja inevitablement molt propi i personal, originalíssim, i si hom no té talent ¿què hi fa robar o no?
Carlos Pujol
dilluns, 12 de març del 2012
diumenge, 11 de març del 2012
Àlbum, 77: Peus
Secrets com un diari íntim, com els felins es rellepen les nafres en un racó escondit, com una col·lecció de sospirs... Els peus, a furt, van absorbint el camí.
Quan mires uns peus estimats, s'agleva la tendresa.
dissabte, 10 de març del 2012
Regals que fa la poesia: Kamov, Dora Maar..., i dues amistats poètiques
La veritat és que la publicació del petit poemari Quadern de sal m'ha aportat moltes satisfaccions.
D'una banda, l'experiència, tan plaent com enriquidora, del contacte amb el lectors /escoltants / receptors; és a dir, la fèrtil conjunció entre poeta i públic que s'ha produït en les presentacions del meu poemari i de Blasfèmia del poeta croat Janko Poli Kamov, traduïda per Pau Sif. Unes converses i recitals que hem anat realitzant al llarg dels darrers mesos i que, en bona part pel format que hi hem anat concretant, gràcies sobretot a la intuïció, el bon fer i la capacitat per engrescar-nos de la Maria Josep Escrivà, m'han semblat ben reeixides i m'han encoratjat a recitar els meus poemes (meus o traduïts) bé sol, bé cooperativament amb ella.
D'altra banda, tan plaent i enriquidora com l'oportunitat de refermar l'amistat amb Maria Josep, ha estat la coneixença de Pau i de la seva obra literària. Passant per damunt d'una diferència d'edat evident, i de la diversitat de referents i de pràctiques literàries que això podria comportar, cal dir que hi he sentit des del primer moment molta empatia. M'ha agradat la seva bonhomia i m'ha interessat el seu treball d'eixamplament de l'estudi i el coneixement de la nostra llengua i literatura per diversos països europeus, paral·lela a l'acció permanent com a creador i dinamitzador poètic. Especialment, pel que fa a la tasca de traducció del poemari de Kamov i a la recerca i divulgació del desenvolupament de la vida d'aquell revoltat, de la seva mort a Barcelona i de l'existència d'una filla il·legítima que - sembla haver-hi indicis prou convincents - es correspondria amb Dora Maar, una de les fotògrafes de referència del moviment surrealista parisenc, amant de Pablo Picasso í que ens ha deixat les imatges més suggerents de Nusch, l'amant de Paul Éluard, la dona que ha estat el leitmotiv en la meva sèrie de traduccions "Un ésser mòbil".
Pau ha sabut dotar la seva traducció de Blasfèmia d'una força prometeica: quan recita els seus versos llargs i solemnes, quedem convençuts que ha armat uns poemes amarats d'un erotisme obscur i ferotge, que s'atreveixen a contrapuntar agosaradament personatges i texts bíblics, amb l'apassionada rebel·lia que, n'estem segurs, hi és al text original.
Però, a més a més, aquest projecte d'apropament al poeta maudit va originar de retop l'escriptura de Breakfast at Saint Anthony's Market (novel·la), poemari amb el qual Pau va guanyar el XIV Certament de Poesia Marc Granell. Es tracta d'un recull de vint poemes, d'un to marcadament narratiu, que van trenant l'evocació de les darreres hores de vida del poeta croat al vell hospital de Sant Pau i la Santa Creu a Barcelona amb la narració -descabdellada des d'un distanciament irònic que es trena indissolublement amb un esguard inevitablement amarat de tendresa- d'una jornada particular en la qual el poeta acompanyat de Joana i de Llúcia, dues joves (etèries?) estrangeres, deambula pel casc antic de Barcelona entre records, referències literàries - on apunten poetes com Gabriel Ferrater, Barral, Goytisolo o Gil de Biedma -, i el relat de diversos episodis que van conformant el quadre descriptiu d'un submón barceloní per on pul·lulen les putes, els carteristes... Per acabar amb el retorn plomat cap a casa, a mitjanit, sintetitzat en aquests dos potents versos concloents:
Però, a més a més, aquest projecte d'apropament al poeta maudit va originar de retop l'escriptura de Breakfast at Saint Anthony's Market (novel·la), poemari amb el qual Pau va guanyar el XIV Certament de Poesia Marc Granell. Es tracta d'un recull de vint poemes, d'un to marcadament narratiu, que van trenant l'evocació de les darreres hores de vida del poeta croat al vell hospital de Sant Pau i la Santa Creu a Barcelona amb la narració -descabdellada des d'un distanciament irònic que es trena indissolublement amb un esguard inevitablement amarat de tendresa- d'una jornada particular en la qual el poeta acompanyat de Joana i de Llúcia, dues joves (etèries?) estrangeres, deambula pel casc antic de Barcelona entre records, referències literàries - on apunten poetes com Gabriel Ferrater, Barral, Goytisolo o Gil de Biedma -, i el relat de diversos episodis que van conformant el quadre descriptiu d'un submón barceloní per on pul·lulen les putes, els carteristes... Per acabar amb el retorn plomat cap a casa, a mitjanit, sintetitzat en aquests dos potents versos concloents:
La ciutat és un vòmit en un vagó de tren de matinada.
La poesia fou un vòmit de sang a l'antic hospital.
Tot plegat, una proposta de lectura que em sembla ben suggerent.
divendres, 9 de març del 2012
dimecres, 7 de març del 2012
dimarts, 6 de març del 2012
Afinitats electives: Koldo Chamorro o entrar en l'enigma de la llum
Koldo Chamorro (1945 - 2009), va nàixer a Vitòria, va passar la seva infantesa Guinea Equatorial i va tornar a Pamplona amb 16 anys. Tot i fer els estudis d'empresarials, ja ho combinava amb la seva aecció a la fotografia; el 1972 aconsegueix una beca d ela Dotació d'Art Castellblanch i marxa a estudiar fotografia als EE.UU. on treballarà amb fotògraf de primer rengle com Ansel Adams, Jean Dieuzaide o Brassaï. De retorn en 1973 inicia la seva tasca com a fotògraf independent: S'integra des d ela seva fundació en el grup Alabern de Barcelona i, ja en els vuitanta segueix el corrent documentalista al costat d'altres fotògrafs com Cristina Garcia Rodero, amb la realització de diverses sèries com España mágica. El 1985 inicia la seva tasca docent amb la impartició de nombrosos cursos i tallers arreu de l'estat espanyol, tasca on es va guanyar l'estima i l'admiració de molts. Des del 1997 fins la mort va treballar per a diversos organismes internacionals, com la UNESCO, amb la realització de diverses sèries fotogràfiques centrades en les minories ètniques.
L'element central de la seva concepció de la fotografia és la captació de llum:
... Escriure amb la llum, usar-la com a suport de la teva experiència i coneixement, és unir una energia particular que es materialitza d'un mode coherent a una altra energia més abstracta i universal
(...)
Només arriba a ser fotògraf qui intenta entrar en l'enigma de la llum ...
Àlbum, 76: Jo, penetrant el llindar de l'art
Em trobava a l'IAACC "Pablo Serrano" de Saragossa, visitant l'exposició permanent sobre l'obra de l'artista que posa nom al centre. Sobre una gran paret s'hi projectava la fotografia d'una ja antiga, i coneguda, intervenció de l'artista plàstic a la presa d'Aldeadavila.
Com que el projector quedava al darrere, el meu perfil es projectava també sobre la paret, ben integrat en el conjunt. Vaig voler fer una fotografia d'aquella conjunció del meu del meu cos a dins la projecció de la imatge de l'obra d'art original, justament en el moment que n'elaborava una nova imatge, la meva.
El resultat em va semblar prou suggerent, com tocada d'un alè una mica fantàstic...
diumenge, 4 de març del 2012
dijous, 1 de març del 2012
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)