diumenge, 29 de desembre del 2013

divendres, 27 de desembre del 2013

dijous, 26 de desembre del 2013

Vicent Marco Miranda, in memoriam





   El proppassat 23 de desembre va fer 67 anys de la mort de Vicent Marco Miranda, primer alcalde republicà de València i president d'Esquerra valenciana. El 1936 va ser elegit diputat dins  les llistes del Front Popular i es va integrar al Congrés dins el grup parlamentari d'Esquerra Catalana, juntament amb Esquerra Republicana de Catalunya.

M'agrada Robert Graves









dimarts, 24 de desembre del 2013

El Cant de la Sibil·la de Teulada




   A nit vam tenir el goig d'assistir de nou a la representació del Cant de la Sibil·la que es va recuperar al poble de Teulada el nadal de l'any 2011, amb motiu del 400 aniversari de la repoblació mallorquina de les terres de la Marina (el vídeo que encapçala l'article correspon precisament aquell primer any de la seva recuperació. En aquest blog ja vam anunciar el nostre desig d'assistir-hi en aquella represa. Si us fixeu, ens podreu veure a Pilar i a mi asseguts en els primers bancs)
   Ahir, amb l'església plena a vessar, vam poder comprovar que la recuperació d'aquesta tradició medieval és una realitat plenament consolidada.

diumenge, 22 de desembre del 2013

Afinitats electives: Benedetta Bonichi a la recerca de l'espectre essencial



 Benedetta Bonichi (Roma, 1968) és una polifacètica artista plàstica - pintura, fotografia, escultura, produccions audiovisuals, instal·lacions... que ha desenvolupant una obra molt personal on domina un procés d'estilització, d'essencialització de la realitat, centrat en recursos inusuals com la utilització d'imatges anatòmiques espectrals, belles i inquietants (aconseguides amb la tècnica dels raigs X) que semblen  traspassar la superficialitat de la matèria per transitar en els límits del visible i invisible o  d'esquelets entrellaçats en situacions eròtiques

el clarobscur és al nostre interior





Àlbum, 183: de dos en tres




dissabte, 21 de desembre del 2013

dimarts, 17 de desembre del 2013

Cabellera esbullada: (Versions d'Akiko Yosano, 12)




tsumi ôki
otoko korase to
hada kiyoku

kurokami nagaku
tsukurareshi ware




Com a escarment
pels seus pecats sens nombre
sóc davant l'home

amb aquesta pell clara
aquests llargs cabells negres


(versió meva a partir de traduccions al castellà i a l'italià)


dilluns, 16 de desembre del 2013

A propòsit de "llunes de carn", de Vicent Erades


(imatge presa de vicenterades.tumblr.com)



   
   Ja farà més d'un any que Vicent Erades, un jove del poble que jo a penes coneixia va posar-se en contacte amb mi per fer-me conèixer la seva creació literària. Vam tenir una conversa agradable i crec que també profitosa intel·lectualment, va dur-me el seu poemari Llunes de carn i jo el vaig obsequiar també amb alguns dels meus escrits. A partir d'aquella primera trobada, a més de mantenir un fil de contacte -i fins i tot col·laborar en alguna iniciativa puntual- l'he llegit amb interès i he pogut  comprovar l'amplitud i la intensitat de la seva tasca creativa.
   La lectura de Llunes de carn em va fer copsar, de seguida, la fèrtil combinació d'intel·ligència i sensibilitat d'aquest jove enginyer abocat al conreu artístic d'ampla banda: escriptor, però també creador audiovisual, músic, cinèfil... i em va arrossegar amb versos d'una cadència rebel, com l'impuls rialler i cantellut d'un torrent de terres altes, plens de referències fílmiques i musicals, però clarament sobredeterrminats per una permanent passió pel llenguatge.
   Un agosarat tresc que tensa, vessa i revessa els motlles lingüístics amb un llenguatge forçat fins la dislocació i amb una imatgeria fresca i agosarada, jugant amb el sentit i amb la musicalitat de les paraules, teixint un dens joc de contraris que va d'allò quotidià, casolà, a l'exòtic i llunyà, de ironia a la tendresa, del discurs automàtic o surreal  a la narrativitat...
   Caldrà seguir atents, a l'emergència d'aquest potent doll poètic.



reservoir dogs

passeja la poma verda sense boç
i que li regalime bromera màlica:
infecta'm d'accents i vers blanc
menja't el meu cor-préssec 
            orgia de canibalisme poètic
i escup el pinyol del vers que tampoc has escrit

P.S. Vicent em diu que finalment li ha canviat el títol. Definitivament el poemari s'anomena Cireres de sal, (i podeu llegir-lo seguint el link)

Un País de Llibre 2x08: "El pou dels maquis"




diumenge, 15 de desembre del 2013

M'agrada Antoni Ferrer





La Forest d'Arana: Una trilogia d'Antoni Ferrer, per Francesc Collado


Cançó de Cérvol

Per alta serralada, 
ferida d'alta amança, 
restà la meua cérvola. 
Restà la meua cérvola 
jaquida a l'alta serra. 
Sobrava primavera. 

De flor de l'ametler 
fugia primavera. 
De flor del magraner. 

De tant en tant, el vent, 
dolent, me la retorna. 
El vol del vent. a voltes. 
[de Bagatel·les]

SÍ(s)SÍ Republicana





divendres, 13 de desembre del 2013

Pensaments, 64: De la defensa de les gavines





   Siguem equànimes - això ja ho hauria dit en Fèlix Rodríguez de la Fuente: les gavines no tenen cap culpa de la pesta feixista.


D'Antoni Tàpies: En el 90 aniversari del seu naixement.






      Tots sabem que, entre altres poca-soltades, els uns i els altres coincideixen en aquella cèlebre niciesa, que ja Marx denuncià, de no adonar-se - o no voler-se'n adonar- que, en la pràctica, tot el que signifiqui negar o fer passar per tancades o maniàtiques unes minories nacionals, de moment encara equival a donar l'hegemonia a uns altres nacionalismes.

Antoni Tàpies: "L'art d'avantguarda i l'esperit català"



dijous, 12 de desembre del 2013

De llum i ombra




   En els fons, tots reconeixem que el procés creador es mou alternativament en regions de llum i en regions d'ombra, o sigui, que hi ha moments que l'obra és filla de l'esforç lúcid i voluntari, i d'altres en què és un resultat directe i gratuït de les facultats inconscients i sembla, realment, un do dels déus...

Marià Manent



dimecres, 11 de desembre del 2013

Afinitats Electives: Andreu Castillejos, in memoriam





   Avui ha mort Andreu Castillejos, un dels més importants activistes culturals de la ciutat d'Elx, vinculat també als moviments democràtics i d'alliberament social. Tot i ser reconegut sobretot com a pintor, la dedicació a la fotografia constitueix una vessant també fonamental de la seva creació. En aquest apartat cal posar en relleu la seva mostra antològica sobre a la festa d'Elx (2005)

Enyor d'infant





enyor d'infant,
la llum tenia cos
quan era calç



dimarts, 10 de desembre del 2013

Pedreguer fa més de vint anys (un programa "especial" de Canal 9)


A propòsit de "Sota el paraigua el crit", d'Antònia Vicens


(imatge presa de canalcover.cat)



   Fa només uns anys que Antònia Vicens va ampliar el seu camp creatiu que s'havia mantingut  dins l'àmbit de la narrativa: així, amb el lliurament de Lovely encetava - almenys pel que fa a la publicació - la seva obra poètica, una nova vessant literària que ara ha refermat amb un segon poemari Sota el paraigua el crit (Lleonard Montaner Editor, 2013).
  
   A Sota el paraigua el crit s'aplega un conjunt de poemes relativament curts i densos, com el resultat d'una llarga destil·lació d'emocions i de sentiments, un procés d'essencialització, amb un deix de misticisme, sacramental, que delata una proximitat amb determinades escletxes de la vida que aboquen a la pèrdua, a la mort, a la cerca, al misteri... Uns poemes de to memorialístic, que  arrenquen de la infantesa, de la més dura postguerra ("...hi havia hagut una guerra. El vi  / i la sang tenien el mateix gust"), que recorren el pas del temps, la innocència, el desig, la desesperança, la dona mare, l'acompliment ("Saps que serà fàcil: / just faràs el darrer / alè i el grall que / tens a dins volant et / sortirà per la boca)... 

   Tot això m'ha confirmat aquella intuïció que vaig tenir en fer-ne el primer acostament al nou recull: que en realitat aquesta faceta poètica era una variant plenament harmònica amb el món i l'estil literari que Antònia Vicens havia anat concretant al llarg de tota la seva creació literària. Així, la lectura atenta del poemari ha corroborat plenament "la meva impressió enlluernada per l'expressivitat tan punyent com emotiva d'aquesta col·leccionista de paraules". Hi he trobat novament aaquella força i musicalitat, aquella originalitat, aquella espiral quasi hipnòtica que atrapa el lector, se l'incorpora. Una veu que sembla l'aura del seu cos, la imantació d'una serena bellesa.

Acabes vinclant l'esquena davant la pàgina en blanc.
Si no escrius les paraules t'esclaten
dins la boca
                    t'inunden els pits
                                               les entranyes. Tu
que cada dia obres les finestres perquè
entri el desig. O com es digui matar
la set d'estar en gràcia.

diumenge, 8 de desembre del 2013

De viatjar





Viatjar, vull dir, està emparentat amb les dues experiències més exclusives i apassionades de l'home: estimar i crear.

Gesualdo Bufalino



Cabellera esbullada: (Versions d'Akiko Yosano, 11)



ima koko ni
kaerimi sureba
waga nasake

yami wo osorenu
meshii ni nitari



ara i aquí,
si faig per recordar
ma passió

m'aparençava a un cec
que no tem la foscor

(versió meva a partir de traduccions al castellà i l'italià)




divendres, 6 de desembre del 2013

De música i pensament

(imatge: Balthus)


   La poesia és la versificació musical i pensada de les paraules.

Paul Valery


dijous, 5 de desembre del 2013

Afinitats electives: Arthur Meehan, el batec de la corba





   Arthur Meeham (New Jersey, 1968) deixa ben evident en les seues imatges, centrades en el nu feminí i en les flors, l'influx que sobre ell ha tingut un altre fotògraf americà ben estimat per mi: Edward Weston. Es tracta d'imatges  elaborades des d'un diàleg directe amb la natura i mitjançant un treball artesanal.


   Així, en les seves fotografies fa servir una Polaroid 195 amb pel·lícula en b/n i un procés d'elaboració centrat bàsicament en l'ús de llums molt suaus i exposicions llargues, complementat amb còpies lith,  una tècnica de processament químic que augmenta el contrast i el gra. El resultat, unes imatges carregades d'una bona dosi d'intimisme i de sensualitat


M'agrada Ana Becciu







divendres, 29 de novembre del 2013

El Capità Telefunken




   Seria a finals dels anys cinquanta, la televisió acabava d'arribar al meu poble Gata. Al carrer la Bassa,  un botiga d'electricitat oferia els primers aparells al públic. Sembla que l'establiment era una mena de concessionari de la marca alemanya Telefunken (o potser és que no n'hi hauria pràcticament d'altra).
  Hi havia un cartell de la marca a la façana de l'establiment i, en un lloc central de l'escaparata, s'exposava un televisor nou , llampant - jo no en coneixia l'existència d'altre en tot el poble- que quan era engagat -sobretot quan hi retransmetien un partit de futbol- atreia una munió més o menys gran de gent a la vorera o enmig del carrer, àvida d'abocar-se en aquella finestra miraculosa.
Amb aquell èxit espaterrant, tots els membres de la família propietària del negoci van passar a malnomenar-se  els de Telefunken..., i ja no han deixat mai de ser-ho.
   A la mà d'enfront del carrer, unes cases més avant, hi havia l'estanc on jo anava a comprar els tebeos: El Guerrero del Antifaz, El Jabato, El Capitán Trueno,... Aquest darrer era el meu preferit, encara que van haver de passar molts anys per assabentar-me que el seu creador era un home profundament democràtic i d'esquerres i que la història d'aquest heroi, estava minada de referències amagades: com l'escut que portava al pit i que no era altra cosa que l'ensenya quatribarrada.
   Com també han hagut de passar molts anys, just fins avui, per descobrir que entre les parets d'aquella botiga de televisors també anava creixent  un xiquet que amb el temps arribaría a ser el gran heroi valencià d'aquests primers anys del segle XXI: #Paco Telefunken.


dimecres, 27 de novembre del 2013

dimarts, 26 de novembre del 2013

M'agrada Antònia Vicens





Antònia Vicens a Vides Literàries


       Ara fa un any, dins la trobada de Contes al palau, a de Gandia vaig conèixer l'escriptora Antònia Vicens. De la gran impressió que em va causar en vaig deixar constància en un article d'aquest blog. Arrel d'això hem pogut connectar personalment i, conseqüència d'aquest coneixement, ara m'acaba d'arribar un exemplar del poemari que acaba de publicar, Sota la pluja el crit, a Lleonard Muntaner Editor.
   Només he pogut fer-ne una ullada però ja puc expresar-vos la meva impressió enlluernada per l'expressivitat tan punyent com emotiva d'aquesta "col·leccionista de paraules".

dilluns, 25 de novembre del 2013

Vostés no escolten (ni als seus regidors!)





Cabellera esbullada: (versions d'Akiko Yosano, 10)




yuagari no
mijimari narite
sugata mi ni

emishi kinô no
naki ni shimo arazu



Després del bany
hem vist davant l'espill
i en veure el cos

encara hi rau quelcom
d'ahir: un cert somriure

(versió meva a partir de traduccions al castellà i a l'italià)

diumenge, 24 de novembre del 2013

A Enrique Cerdán Tato "... compañero del alma, compañero"




   A Sabino Saña, la lividez se le vino de la misma tierra escarchada aún de vigilias y fue transfigurándolo talmente en presencia del pelotón de fusilamiento. Que vais a matar a un cadáver. Y supo tqambién, en aquel instante, que iba a quedar en la memoria de las gentes como un heroe.

(Los ahorcados del cuarto menguante)


Amic i company de lluites. Ens ha deixat un home honest i increbantable. La lluita continua. Tenim el seu exemple.

divendres, 22 de novembre del 2013

Afinitats electives: Lilya Corneli, fotografia i intuïció





   Lilya Corneli va nàixer a Armènia el 1978, actualment viu a Hamburg (Alemanya). De la seva obra vull destacar la utilització de la figura humana -preferentment femenina - així com la utilització d'un repertori de tècniques com l'ús abundant del blanc i negre, la utilització de tonalitats ocres,  el treball minuciós del clar i l'obscur i el rostres i encontorns esborradissos..., que fan que les seves imatges s'amaren d'un tel oníric, d'una bellesa inquietant.

   El meu treball sempre es desenvolupa a partir de la intuïció. Entenc la meva imatge com a resultat d'una emoció que sorgeix en el moment de la creació, i no tant com a expressió d'idees visuals necessàries.





   

dijous, 21 de novembre del 2013

Sí, nosaltres érem... els de la classe de carles




   He dubtat si hauria d'afegir encara una altra entrada en aquesta mena de crònica de la meva jubilació. Em fa una certa nosa que no es converteixi tot plegat  en un esbombament d'elogis excessius i exagerats, tot i que poden resultar lògics en aquest tipus de celebracions.    
   M'he decidit però, finalment, a concloure amb el lliurament d'aquest emotiu escrit de felicitació que em van lliurar els alumnes d'aquella primera promoció d'ensenyament en valencià a Pedreguer. I ho he fet perquè, d'una banda, amb això faig justícia a tantes mostres d'autèntic afecte que m'han expressat tant els alumnes actuals com molts dels que he tingut al llarg de la meva vida professional; d'altra banda, perquè amb el que m'han expressat he descartat la idea, que en aquest darrers anys m'ha assetjat algunes vegades, que semblava que el treball realitzat no havia servit per a res o per a ben poc.:Veient-los, escoltant-los i llegint-los he comprés que el meu gra de sorra potser si que ha contribuït a anar construint l'alternativa que  algun dia puguí assolir canvis socials fonamentals en el sentit de l'alliberament personal, nacional i social, la societat plenament lliure, democràtica i solidària a què sempre he aspirat.


dimecres, 20 de novembre del 2013

De regal, la vida en un llibre.





   Quan Pilar va començar a maquinar, ara farà uns tres mesos, la festa que em prepararien per la meva jubilació, va pensar de seguida que una de les coses que em podia fer més il·lusió era un llibre commemoratiu on alguns bons d'amics, relacionats amb diferents fases de la meva vida,  hi diguessin alguna cosa. 
   Producte d'aquella idea ha estat un llibret tan senzill com bellíssim - imprès per edicions 96 amb una cura igual a l'estima que em tenen- on Tere Savall (autora del cal·ligrama de la portada), Emili Muñoz, Malena Soler, Isabel Julià, Antoni Server, Llucia Fuster, Tomàs Llopis, Salva Vidal, Juli Pasqual i Pep Ivars van explicant episodis importants de la meva vida, salpebrant-los -això sí- d'un munt d'elogis desmesurats, com -d'altra banda- cal que facin els amics.
   Si en teniu gana podeu llegir tots els textos  (als qual cal afegir l'entranyable escrit de Pasqual Bas i Marga de los Reyes que, malauradament, no va arribar a temps per ser-hi inclòs) activant
                   A Carles Mulet (1974-2013)

   A tots ells vull expressar-los el meu profund sentiment d'estima i el meu agraïment. I a Pilar, a més a més, el meu amor que creix i creix.

dimarts, 19 de novembre del 2013

Veriueu-ho Salvatge (4): Especial Canal 9




Què farem? -diu el jubilat: De moment, una paella.




   Ahir, quan anava a començar la darrera classe de la meva vida laboral, va començar a entrar una filera de gent que em va trasbalsar fins la columna vertebral: excompanys i amics, exalumnes, la meva germana major... i la meva filla menuda, la Marina, que jo creia a Barcelona. Amb tot encara vaig tenir esma de començar la dissertació - les diapositives que l'acompanyaven les podeu veure al vídeo que il·lustra aquesta entrada - i just quan havia comentat la diapositiva on hi apareixien les meves filles i havia esmentat la major, Laia, "que estava a Anglaterra", ella que arribava també a hora per assistir a la resta de la classe i a totes les meravelloses intervencions que després em van dedicar - elogis desmesurats, no cal dir-ho- la bona gent que havia vingut a acompanyar-me durant la classe i durant el dinar -també sorpresa- que es desenvolupà després. Tot plegat fou una perfecta borratxera d'emocions, inoblidable.
   Aquest matí, primer dia de la meva jubilació estic de magnífica ressaca. M'he alçat i el jubilat ha dit, i ara què farem? El valencià li ha contestat, parodiant, i a la vegada contradient,  aquell cèlebre poema llorentià: Farem una paella. Així que aquí em teniu, després d'haver comprat alguns ingredients que em mancaven i d'haver fet una passejadeta a la vora d'una mar enfurismada: preparat per iniciar el ritual, amb l'esperança que, quan Pilar torni de la feina i les meves dues filles vinguin a casa per celebrar els meus seixanta anys, la paella estigui a punt i, si pot ser, a l'alçada del seu paladar i de la seva gana.

dilluns, 18 de novembre del 2013

Una vida de treball, en bona companyia




   Avui em pensava que només es tractaria de la meva darrera classe, acompanyat dels meus alumnes i companys que ho desitgessin, però ha estat un allau d'emocions... 
   De moment, podeu mirar, si això us plau, aquest vídeo amb què m'han obsequiat les companyes i els companys del centre.

dijous, 14 de novembre del 2013

Cabellera esbullada: (versions d'Akiko Yosano, 9)




yuami suru
izumi no soko no
sayuri hana

hatachi no natsu wo
utsukushi to minu


lliurada al bany
talment un lliri en flor
endins de l'aigua

que bells són, oh, que bells,
aquests meus vint estius!

(versió meva a partir d'una traducció al castellà)   





dimecres, 13 de novembre del 2013

Memòria dels ossos





pluja que habita
a l'ombra dels miralls,
i no s'oblida

memòria dels ossos
com un udol que ensuma

dilluns, 11 de novembre del 2013

Miquel Martí i Pol: Un dia qualsevol, de fa deu anys...






UN DIA QUALSEVOL
Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.


Pensaments, 63: De Jo i l'Altre






Sóc un doll d'avidesa. L'altre és el motlle on m'acompleixo


dissabte, 9 de novembre del 2013

Del manteniment de la bellesa




   Mantenint la bellesa, preparem aquell dia de renaixement en el qual la civilització posarà al centre de la seva reflexió, lluny de les virtuts formals i dels valors degradats de la història, aquesta virtut viva que funda la comuna dignitat del món i de l'home i que hem de definir ara front a un món que la insulta.

Albert Camus



Cabellera esbullada: (versions d'Akiko Yosano, 8)





harusame ni
nurete kimi koshi
kusa no kado yo

omowaregao no
kaidô no yûbe



Llànguida arònia
amarada de pluja
de primavera...

Si ell petja el meu llindar
com se'm trasmuda el rostre!


(versió meva, a partir d'una traducció al castellà)


dijous, 7 de novembre del 2013

C'era una volta un paese





Els ho hem de fer pagar ben car.



En el centenari d'Albert Camus.





   Poc abans de morir havia dit: "Tot just començo". I, veritablement, la seva mort -als 47 anys- va ser ben prematura.
   Tot i això, el seu nom és avui un referent literari mundial de primer ordre. A tall d'exemple només, caldria ressenyar que la seva novel·la L'estrany figura en primer lloc dels 100 millors llibres del segle XX que van establir, mitjançant un sondeig fet el 1999, Le Monde i la Fnac.  La sort de tenir una traducció tan excel·lent com la que va fer Joan Fuster d'aquesta obra mestra hauria d'empènyer-nos encara més al seu gaudi.
   Veieu aquí El que ja vam dir a propòsit de L'Estrany
   D'altra banda, aquest lloc d'honor que avui ocupa l'obra d'Albert Camus em sembla merescut, atès que es tracta d'un dels escriptors contemporanis que per la seva radical humanitat, independència, rebel·lia i honestedat és manté plenament interessant, actual. I en el nostre cas, a més a més, la seva ascendència menorquina per part materna ens l'hauria de fer encara més proper.





dimecres, 6 de novembre del 2013

Les veus ben altes contra la cova de lladres




M'agrada Josep Lluís Roig


(imatge treta de CiutatOci)



Crec en la reencarnació del desig,
que tot serà igual, de nou, una i una altra vegada.
Que tu vindràs, que jo temptaré els dits,
que tu seràs, de nou, sorpresa invertebrada.

(Un boxejador entre la boira. "Viatge, nota XI)


dimarts, 5 de novembre del 2013

Ja que estem, perquè no anem a l'arrel?: Tanquem el PP!





Afinitats electives: Ivan Spasic. L'instant, negre sobre blanc


 


No fa massa que vaig descobrir l'obra d'aquest fotògraf serbi (darrerament m'interessen prou els fotògrafs balcànics, potser perquè són el europeus que han viscut recentment, un món més convuls, amb més càrrega dramàtica---, i això marca).

  D'Ivan Spasic n'he pogut recollir poques dades, que és nat a Kragujerac, que té ara 34 anys i que, a més de fotografiar, també pinta i fa treballs audiovisuals.
  Les seves imatges s'adiuen prou amb aquesta atracció meva pel l'instant atrapat en blanc i negre. Adés amb un traç net, adés amb un dinamisme esborradís,  parlen per elles mateixa.