Seria a finals dels anys cinquanta, la televisió acabava d'arribar al meu poble Gata. Al carrer la Bassa, un botiga d'electricitat oferia els primers aparells al públic. Sembla que l'establiment era una mena de concessionari de la marca alemanya Telefunken (o potser és que no n'hi hauria pràcticament d'altra).
Hi havia un cartell de la marca a la façana de l'establiment i, en un lloc central de l'escaparata, s'exposava un televisor nou , llampant - jo no en coneixia l'existència d'altre en tot el poble- que quan era engagat -sobretot quan hi retransmetien un partit de futbol- atreia una munió més o menys gran de gent a la vorera o enmig del carrer, àvida d'abocar-se en aquella finestra miraculosa.
Amb aquell èxit espaterrant, tots els membres de la família propietària del negoci van passar a malnomenar-se els de Telefunken..., i ja no han deixat mai de ser-ho.
A la mà d'enfront del carrer, unes cases més avant, hi havia l'estanc on jo anava a comprar els tebeos: El Guerrero del Antifaz, El Jabato, El Capitán Trueno,... Aquest darrer era el meu preferit, encara que van haver de passar molts anys per assabentar-me que el seu creador era un home profundament democràtic i d'esquerres i que la història d'aquest heroi, estava minada de referències amagades: com l'escut que portava al pit i que no era altra cosa que l'ensenya quatribarrada.
Com també han hagut de passar molts anys, just fins avui, per descobrir que entre les parets d'aquella botiga de televisors també anava creixent un xiquet que amb el temps arribaría a ser el gran heroi valencià d'aquests primers anys del segle XXI: #Paco Telefunken.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada