Què farem? -diu el jubilat: De moment, una paella.

   Ahir, quan anava a començar la darrera classe de la meva vida laboral, va començar a entrar una filera de gent que em va trasbalsar fins la columna vertebral: excompanys i amics, exalumnes, la meva germana major... i la meva filla menuda, la Marina, que jo creia a Barcelona. Amb tot encara vaig tenir esma de començar la dissertació - les diapositives que l'acompanyaven les podeu veure al vídeo que il·lustra aquesta entrada - i just quan havia comentat la diapositiva on hi apareixien les meves filles i havia esmentat la major, Laia, "que estava a Anglaterra", ella que arribava també a hora per assistir a la resta de la classe i a totes les meravelloses intervencions que després em van dedicar - elogis desmesurats, no cal dir-ho- la bona gent que havia vingut a acompanyar-me durant la classe i durant el dinar -també sorpresa- que es desenvolupà després. Tot plegat fou una perfecta borratxera d'emocions, inoblidable.

   Aquest matí, primer dia de la meva jubilació estic de magnífica ressaca. M'he alçat i el jubilat ha dit, i ara què farem? El valencià li ha contestat, parodiant, i a la vegada contradient,  aquell cèlebre poema llorentià: Farem una paella. Així que aquí em teniu, després d'haver comprat alguns ingredients que em mancaven i d'haver fet una passejadeta a la vora d'una mar enfurismada: preparat per iniciar el ritual, amb l'esperança que, quan Pilar torni de la feina i les meves dues filles vinguin a casa per celebrar els meus seixanta anys, la paella estigui a punt i, si pot ser, a l'alçada del seu paladar i de la seva gana.