dimecres, 29 de novembre del 2017

Mirant una fotografia







Era abans  del big bang de la llavor dins l’argila
i ja un vol d’espurnes com es malversa l’esperma,
a dins l’espectre vibrava la brasa

i la flama ensumava el contorn  del futur
pel fil de llet encara no inscrit al palmell,
l’enigma del demà



era el cant amb què es despulla la merla,
com el gruny d’un arrap d’arrop
olorós davall la roba

i l’avenç d’una harmonia d’arcs i trapezis,
amb l’emboscada malícia
d’un cos que en l’altre anella



ara el tresor del temps ha tret fulla nova
com l’èxtasi quiet amb que la  sargantana
absorbeix el bé del goig

i ella es torna au incorpòria, neguit, reclam extrem,
fosca llum sense mirall,
necessària com l’aire


  
ara que la veig mentre en l’ignot creixia
com la il·lusió amb que pugen els pals d’un circ
arborats sota la brusa

la set dels ulls s’emmiralla amb la sorpresa
i refà el món des de l’origen,
una postergada confluència.



dilluns, 20 de novembre del 2017

Frueix el cec







frueix el cec
a dins l’escot,
palp sempre inacabat

sorpreses com coloms,
les neus incendiàries.


dimarts, 14 de novembre del 2017

divendres, 3 de novembre del 2017

Capaimona


(Foto treta de Serra Amunt -Wikiloc)




La soledat,
                   als alts,
és un hivern que no encongeix,
un bell nu sense casa

la terra sense retorn,
només un enigma
picat en cercles i regalls
que acondueix a l’oblit

on la fidelitat
és d’amor sense fils,
una carrasca amatent
a l’abraçada

i l’aigua una promesa
sense llei per allerar-la,
només un glop de pau

on tot,
           encara i ja,
és superflu.

dilluns, 30 d’octubre del 2017

El secret nom





El meu poble
davant el silenci,
sol i ultratjat

el secret nom
en un batec
a dins el ventre

sota la llengua
l’agredolç
que refà l’aliança

l’esquitx
d’un altre arrap
al so fluent de l’aigua


dimarts, 26 de setembre del 2017

L'amor




L’amor desconeix
el pes que adorm el zel
de la pedra

l’amor és una bestiola,
o un manat d’herba
                             
l’amor és l’encegament
que llepa el vigor
de la nuesa


dissabte, 16 de setembre del 2017

Pensaments, 141 : (De lectures)




Hi ha lectures que t'esborronen per sempre. A mi m'ha passat avui amb Feliu Formosa


dimecres, 13 de setembre del 2017

El ver i el vers






 El ver era aquell cos
d’incert perfil ardent
al trenc com un record
de l’olor de les algues,
vot d’abundor
                 que ofrena la nuesa

i el vers tremolant pels dits
raïm quallat  de present
com la paraula es fa suc
amb la crescuda,
glop de joia
                     fermentada

el resquit de la carn sense beina,
del goig quan l’ona
                   venç l’obstacle
  


dimecres, 12 de juliol del 2017

Els matins





Fets de records,
els matins es desperten
i ja pesen com els llençols
mullats
              acabats d’estendre
al sol que vacil·la però
esdevindrà esgrogueïdor


divendres, 30 de juny del 2017

Pensaments, 139 : (De la dificultat d'atènyer la virginitat)





No és segell,  ni mirall de la infància que es clivella amb l’esguard d’un desig altri.
No vel, si  ull i anunci en l’ocult: La virginitat és el darrer guany, aquella neu primigènia que, si arriba a ser deu commoguda, ens abismarà al ventre.


dilluns, 26 de juny del 2017

Solcar






L’ungla en el moll de l’os
ja el cos és mar
i a la mar plou


dimarts, 13 de juny del 2017

L'enfilall





A la meua germana Maria Rosa




Aquest lent
cercolar el cep vell,
la màtria fonda del vi
quallat d’ancestres

(l’enfilall de tots els morts
en el mot d’un sol cabdell)



i la irrupció
sonora del clivell,
com el llamp
que romp el xàfec

(el vol d’una hamaca
quan s’envernissa de lluna)



diumenge, 11 de juny del 2017

Els bells esculls







Ai! Bells esculls
                          omòplats
on aleteja un esquitx amargant
de verge encara

(devor
           adoració)


alt trapezi
                    del vi
on llegir sense mans
l’enarcament
d’un goig sordmut

(s’encona el dejú
                            del creient
mentre l’ídola es bada)


dijous, 8 de juny del 2017

Himeneu








Io Hymen Hymenaee io,
Io Hymen Hymenaee

Catul




La fosca s’escurça amb l’hora àvola
de les dents

i l’agulla que avança i el coll rebecat
com un llençol tebi

(el viu ja ensuma el jou del delit)



un tudó mascarat just abans que el cant
del corn del sexe

(l’atordiment del glop espès de la primera llet)


i un esquiu conillet d’almescar que xopa el midó
i s’hi adelita

(l’extremitud del toc sota les ungles)



I un pols que es ja glop d’esllavissada, esvalot d’olors
i tall que raja

(el jou, que és còncau, es torna escapulari)



divendres, 2 de juny del 2017

Esvalot a l'ampit






Esvalot a l’ampit


fulgent es destrena la carn
d’un son encara còmplice

l’anunci esmolat d’uns pits
ansiosos de viatge

i el gest del tallant, i la vela ufana
ja olorant l’esquitx salat
de fora port


els dits salpaven


divendres, 26 de maig del 2017

La vida es pon






La vida es pon,
l’amant hi posa mel
damunt l’esquerda

lent i voluptuós
com la mina del llapis


dimecres, 24 de maig del 2017

Bressol de mort






La mar avança
amb punxes
                     s’alçatrema
eixancada al trenc
d’aquest viure
constel·lat de llacets negres

(quan li passes la mà
se sent aquell esgarip
que fa gran la mare)



al sud de tot
mor una cançó de bressol,
a tot el nord
només li fa d’eco la por

els nens perduts
dibuixen espantalls
en lloc de mares,

europa té els braços
de fil d’aram
(com les paraules)



qui és aquesta gent
que du per pàtria el vent,
per sola bandera la nuesa?

bé que ho sabem:
i els parem paranys
                                amb promeses
(som mala gent)



ells
es confien a la set
obstinada dels ocells

nosaltres
som l’erm,
ja no tornarem a néixer


dimarts, 23 de maig del 2017

Pensaments, 137: (del déu dels rics i dels pobres)






   Després de tants segles d'experiència, sembla que els camells dels rics han passat sense massa dificultats per l'ull de l'agulla de déu. En canvi, la misericòrdia de déu sembla incapaç d'estroncar l'escletxa adolorida dels pobres.


divendres, 19 de maig del 2017

dijous, 18 de maig del 2017

Pensaments, 135: (del desig)





És per envilir el caràcter irremissiblement triomfant del desig  que li diuen vici.


dimarts, 16 de maig del 2017

Descórrer el mirall




Descórrer el mirall
i veure com s’aponna
la nina rapada
rere la bardissa dels somnis

(aquell llarg alleujament
flairós
                          la mel
que li puja a les galtes
mentre s’espenya)


divendres, 12 de maig del 2017

dimecres, 3 de maig del 2017

con/tacte





Parla-li als ulls
amb l'esca dels ulls

(fills del goig
ens invertim

amb el foc indecís
de l'enigma)


diumenge, 30 d’abril del 2017

Lletania quotidiana




L’eco d’un tren
i les manetes d’emmanillar,
els vells infants grillant
en l’òxid de la infàmia

carn en corrosió
baf de tarquim
una innoble veladura,
la llarga corrua de l’enviliment

(però esclata el bony de pus
i ja és puresa)


dimarts, 11 d’abril del 2017

Capbussada






t’hi mires
i veus el foc
dins el mirall

un calfred
com de pany quan la clau
o el toc revers de les algues

l'esperó d’un pic de sal
en la saliva dejuna


dissabte, 8 d’abril del 2017

Pensaments, 132: (De l'alliberament de la dona)




De totes les aportacions essencials de l'alliberament de la dona a la humanitat, segurament la més radical serà l'alliberament de la dona que hi ha ofegada en cada home.

diumenge, 2 d’abril del 2017

Neguit de dits






Aquell neguit
de dits que ens endevinen
devocions

com un rosari absurd
la trena que es destrena


dissabte, 1 d’abril del 2017

Pensaments, 130: (de l'admiració)




     Tota admiració imanta l'estrany admirat. I amb això és qui admira el que es desentranya.


dijous, 23 de març del 2017

Lliscament






El cos es torça llisca
pruna
           estendard d’un blau cru

el balanceig tou d’un alguer
festejat per l’onatge



i l’ona entoma el rampell,
fimbra
            l’esvelt tors de veler

d’aram és el ram de vi novell
aspre i dolç el mareig



i el toc és de jade    
                             cos de llebre
inaprehensible esbós de la falzia


dissabte, 11 de març del 2017

Benigna








Diuen que no es pot dir ja,
                             benigna,
com sembrar el foc
en terra cremada?

i tanmateix,
el meu erm es torna sucre
quan te m’acostes



diumenge, 5 de març del 2017

Je me souviens...: (del temps domat)




De quan quedar era un ajust aproximatiu...,
respectuós amb el germen d'atzar
i amb l'elecció  ronsejant de l'apetit
que feien prevaldre la obertura de la vida
sobre l'encarrilament ferreny del temps.



dissabte, 4 de març del 2017

Crepuscle a casa




el jaç és humil
                        aquí,
els llavis de la pau
són fulles d’olivera

el camí és de sarment
i els ocells 
picotegen el roig encès
del crepuscle

¿inclinació vers el pànic
o retorn 
al conhort de l’espelma?

divendres, 3 de març del 2017

dijous, 2 de març del 2017

Pensaments, 126: (del cos fragant)






Quan la lluentor d'un cos s'encarna de  fragància, ens estimba com el desmai de la papallona envers l'engolidor que l'aflama.

dimecres, 1 de març del 2017

dilluns, 27 de febrer del 2017

Un tast, deliciós, de les"Cartes perses", de Montesquieu


   Un conjunt de felíces cirscumstàncies m'han aconduït, aquests dies, a revisitar Montesquieu i especialment les Cartes perses, d'una de les quals n'he fet la traducció que podeu llegir a continuació. La carta que fa 100, m'ha sobtat tant per la seua gràcia caricatural i com per la seua sorprenent "vigència", que us sembla?



CARTA C

RICA A RHEDI
.
A Venècia

            Els capricis de la moda em semblen, en els francesos, ben sorprenents. Ja han oblidat com anaven vestits aquest estiu; ignoren encara més com hi aniran aquest hivern: però sobretot hom no sabria dir quan li costa a un marit, mantenir la seua dona a la moda.

            De què em serviria fer-te una descripció exacta de la seua roba i dels seus ornaments? Una moda nova vindria a  destruir tota la meua obra, com passa amb la dels seus obrers; i, abans que tu hagueres rebut la meua carta, tot hauria canviat.

            Una dona que se’n va de Paris per passar sis mesos al camp en retorna tan antiquada com si s'hi hagués estat oblidada trenta anys. El fill desconeix el retrat de sa mare, fins a tal punt li sembla estrany el vestit amb el qual està pintada; s'imagina que és alguna americana qui hi està representada, o que el pintor ha volgut expressar alguna de les seues fantasies.

            Alguna vegada els pentinats s’eleven gradualment; i une revolució els fa descendir de sobte. Hi ha hagut un temps que la seua immensa alçada situava el rostre d'una dona al mig d'ella mateixa: en un altre, eren els peus qui ocupaven aquest lloc; els talons feien un pedestal, que les sostenia en l'aire. Qui podria  creure-ho? Els arquitectes han estat sovint obligats d’alçar, d’abaixar i d'eixamplar les seues portes, segons que els ornaments de les dones els  exigiren aquests canvis; i les regles del seu art han estat sotmeses a aquestes fantasies. Hom veu alguna vegada sobre un rostre una quantitat prodigiosa de pigues, per esvair-se totes l’endemà. En altre temps les dones tenien mida, i dents; avui  això no importa. En aquesta canviant nació, diga el que diga el crític, les filles fan d’altra manera que les seues mares.

            Es tracten els hàbits i les maneres de viure com a modes: els francesos canvien de costums segons l'edat del seu rei. El monarca podria fins i tot convertir en seriosa tota la nació, si s’ho proposés. El princep imprimeix el caràcter del seu esperit a la cort, la cort a la ciutat, la ciutat a les províncies. L'ànima  del sobirà és un motle que dóna la forma a totes les altres.


            De Paris, el 8 de la lluna de Safar, 1717


dissabte, 25 de febrer del 2017

divendres, 24 de febrer del 2017

Pensaments, 124: (de l'eix del món)






El més pur dels antics grecs era el lloc que hi ocupava la nuesa. L'eix del món és l'individu, el seu cos-tany tendrament solitari.


dissabte, 18 de febrer del 2017

Pensaments, 123: (dels éssers resplendents)





Els éssers resplendents són inconfusibles: com un peix somnàmbul, mai no fan ús del mòbil pel carrer

divendres, 17 de febrer del 2017

Riu






L’escorrim
d’aquest amor extrem

de riu que raja
el temps d’un sospir

i ens deixa una nostàlgia
d’infantesa enlluernada

o de cossos prims
fresquíssims

que s’encavalquen
a les palpentes.