L'experiència

L'experiència no és el que et succeeix sinó el que fas amb allò que t'ha succeït.

Aldous Huxley

Córrer l'andola (presentació d'"Aimia" a Gandia)

(foto presa del post publicat a Va de bo, cavallers)

Crec que açò d'internet ha estat i segueix éssent un fenomen d'una embranzida més forta del que la quasi totalitat de la gent prevéiem, tant pel que fa a la seva capacitat d'expansió social com invasiva de l'esfera privada. Almenys això m'ha passat a mi que, tot i que em considere bàsicament autodidàctic en el tema, he tingut una contacte bastant primerenc - a partir de considerar els recurs informàtic com una eina molt important en el context de la innovació educativa- amb el que hom diu les noves TIC (tecnologies de la informació i la comunicació).

D'aquell interés inicialment professional, vaig passar a la temptativa d'utilitzar el blog com a una plataforma de comunicació de la meva creació i de la meva reflexió literària. Així, el món de la blogsfera ha anat captant el meu interés i, quasibé sense adonar-me'n, m'he trobat en la situació de simpatitzar amb els escrits i pensaments de determinats col·legues i a seguir-ne regularment els seus blocs, fins adonar-me'n que m'havia anat instal·lant en una mena de teranyina de relacions que no deixen de tenir una certa subjectivitat. Darrerament m'he trobat amb persones el contacte amb les quals ha estat sobretot -o exclusivament- virtual, i he tingut sentiments encontrats: alegria de conéixer-los í saludar-los físicament, acompanyada d'un cert pudor davant aquesta mena de desvellament.

Ahir vaig assistir a la presentació del llibre de Juli Capilla, a qui no coneixia personalment tot i que havíem tingut contactes al voltant de d'una ressenya del poemari escrit per la seva companya - a la qual ja m'he referit en un post anterior - que vaig fer per a la revista Caràcters; així com pel seguiment que tots dos hem fet dels nostres blocs respectius. He de confessar que sentia una simpatia prèvia per la persona i he de dir que aquest contacte no ha fet més que confirmar i accentuar aquest sentiment. Tant Juli com la seva companya ens van semblar - a Pilar i a mi - persones obertes i espontànies d'un tracte enriquidor, tant per la seva intel·ligència com per la seva bonhomia.

La presentació fou senzilla i interessant perquè va combinar una informació ben dosificada del llibre amb una lectura prou extensa i representativa dels poemes que el conformen, de manera que -tot i que n'he de fer encara una lectura detallada i aprofundida - vaig eixir de l'acte amb una idea prou completa dels seus trets estilístics i del seu contingut.

Crec que el fet de dotar un recull de poemes d'un sentit unitari i d'una estructura que hi faci de canemàs és un valor afegit que hi aporta densitat de sentit i pot multiplicar la seva vàlua estètica, però això és una tasca complexa i alambinada que pot aconduir a un resultat encarcarador, artificiós i al remat avorrit per reiteratiu si hom no s'aconsegueix d'articular aquest projecte amb conjunció i la soltesa que interactuen i s'hi integren els distints membres del cos d''un ésser viu.

En aquest cas, el fet que el tema del poemari és un tòpic tan arquetípic com és l'amor era potser una dificultat afegida. Això però, l'encert d'estructurar el recull seguit els estadis de l'acte amoros - introductio, clímax, post i epíleg - ha aconseguit d'imposar-hi una modulació que fluctua entre l'amor passió i l'amor quotidià - de l'amor foll a l'estima tendra - introduïnt-hi diversitat i perspectiva.

Al mateix temps, l'ús intensiu de la intertextualitat, amb citacions i apropiacions d'estrofes o versos dels nostres grans poetes clàssics - sobretot Ausiàs March, però també d'altres com Jordi de Sant Jordi, Rois de Corella...- i a referents senyers de la nostra modernitat - sobretot Vicent Andrés Estellés, però també Salvat-Papasseit, Joan Vinyoli, Carles Riba, Maria-Mercè Marçal...- hi aporten una vinculació amb la propia tradició que omple el text de ressons, actuen de saó, doten de major densitat els poemes.

En definitiva, l'acte d'ahir va ser molt profitós per a obrir boca i assenyava un camí per recórrer després de manera més lenta i solitària. Jo pense fer-ho. Encara hi ha temps per a que molta més gent, si ho heu fet encara, pugueu acostar-vos al poeta i a la seva obra. La propera ocasió, no vull estar-me'n de dir-ho serà el el dia 10 de juny, juli hi serà molt ben acompanyat. Si podeu, no us la perdeu!

Dol per Juli

(Foto: Tomàs Llopis)

Els companys de l'IES "Enric Valor" de Pego, han penjat una emotiva entrada recordant el nostre Juli Jiménez.

Je me souviens... (de la caseta de la llepra)

De la llaca horripilant que pressentíem

per davall de sequeres i de gropades

covada al clos esfondrat del llatzeret.

Comuna presència (versions de René Char, 7)

L’oriol

3 de setembre de 1939

L’oriol entrà en la capital de l’alba.
L’espasa del seu cant fermà el llit trist.
Tot ha finat per sempre.

Fureur et mystère

(el 3 de setembre de 1939, a les 17 hores, França va declarar la guerra a l’Alemanya de Hitler com a conseqüència de la invasió de Polonia, això mateix feu, també, Anglaterra)

Córrer l'andola (la ciutat era jove, aquell divuit de maig...)

Ahir per la nit, a la facultat de farmàcia de la Universidad Complutense de Madrid, Raimon va tornar a cantar en commemoració dels quaranta anys passats des d'aquell altre recital que hi va realitzar el 18 de maig de 1968. Fou un concert que esdevingué de seguida una fita llegendària pel context en què es va realitzar - en paral·lel als fets de maig del 68-, per l'èpica del seu desenvolupament -les dificultats posades des del govern, la destinació de la quantitat recaptada al suport dels obrers en vaga de la fàbrica Pegaso, la manifestació durament reprimida que es va produir en acabar l'acte, la quasi fugida funambulesca del cantant per evitar la seva detenció...- i per les seves conseqüències - tot això vafer créixer encara més el tret de maleït del cantant, que ja no va poder tornar a Madrid fins vuit anys després, amb Franco mort i la transició ja inevitable. El mateix Raimon també va contribuir a reforçar el caràcter simbòlic d'aquell esdeveniment composant la cançó Aquell divuit de maig a la Vila.

Ara que hi ha tornat per celebrar-ho, les 850 localitants del saló d'actes han resultat ridiculament insuficients, com també es va botir el local on s'hi havia instal·lat una pantalla gegant, i malgrat que la web de la universitat retransmetia l'acte en directe... Quan he entrat a la notícia del LEVANTE d'avui, per cercar-hi les imatges que encapçalen aquest post, ja hi havia 38 comentaris i, curiosament, s'hi podia veure com molesta encara Raimon els antidemòcrates i antinacionalistes, quanta mala bava vessada! Això és la millor prova de la vigència del nostre cantant.

Per a mi, com per a tants de la meva generació, Raimon serà sempre un dels penons més senyers del nostre compromís polític i social.La seva presència i la seva veu, com també la seva guitarra acompanyant les nostres veus quan calia cantar una cançó censurada o la seva absència en tants actes finalment prohibits, foren un esperó de primer ordre en la nostra lluita per la democràcia, pel socialisme i per l'alliberament nacional.

Aquest acte m'ha fet recordar que el 1981. Raimon feia 40 anys i s'embrancava en la tasca ingent d'enregistrar la seva obra completa i vaig tenir la oportunitat de participar juntament amb ell en una mesa rodona sobre "Política cultural al País Valencià. Qüestió nacional contra irracionalisme" que es va realitzar a Barcelona, i tenir-ne una coneixença més personal del cantautor, fet que encara va afermar més l'admiració que ja hi tenia.

Deu anys després, el 1991, Raimon feia 50 anys i ho va celebrar amb un gran recital a Terrassa que em va servir de motiu per què jo escrigués un article a El Poble de la Marina, "les hores guanyades", on recordava totes aquestes coses i deia: "...Raimon no podia fer anys perquè era només un conjunt de cançons enlairades al vent de la meva joventut, i que encara resistien els embats de la saviesa perversa i cansada que mina la maduresa". Han passat molts més anys, també jo he anat complint els quaranta, i els cinquanta..., però aquestes paraules segueixen sent-me igualment veritables.

Ja tenim enllestit el cadàver exquisit

Els participants a l'última tongada de les Històries veïnals hem deixat ja enllestit el cadàver exquisit .

Assaboriu-lo, si us plau!

Ressons de la Catosfera literària

Vicent Baydal s'ha pres la feinada molt d'agrair de realitzar una entrevista on participem tots els bloguers residents al País Valencià que hem estat seleccionats en aquesta primera antologia del món de la literatura catalana en suport digital. Ha estat publicada a Pagina26.com . Les visions que s'hi arrepleguen m'han semblant ben interessants.

Portet de Xàbia

conjur i dansa
la noiesa s’enfila
cau la vesprada

amor i mort s’avenen

dins la mateixa barca.

El món

El món podria existir molt bé sense la literatura, i inclús millor sense l'home.

Jean Paul Sartre

L'enamorada, de Paul Eluard

L'amoureuse

Dempeus sobre els meus parpalls
I els seus cabells, entre els meus,
S’enforma en les meves mans,
S’entinta en el meu mirar,
S’engloteix en la meva ombra
Com una pedra dalt del cel.

Ella té sempre els ulls oberts
I no em deixa mai dormir
Els seus somnis solejats
Fan evaporar-se els astres
Em fan riure, plorar i riure,
Xerrar sense res a dintre.

Extret de Capital de la Douleur

Córrer l'andola (Maig i Rossana Rossanda)

(Vegeu també aquesta galeria fotogràfica de El País)

Des de fa unes setmanes, m'he sentit temptat reiteradament de recordar aquella ventada del maig del 68 que, ara fa 40 anys, va obrir una vegada més la capsa de la utopia. Pensava que potser ja se n'havia escrit prou aquests dies i, d'altra, em sentia desbordat per la complexitat d'aquells fets, convençut que necessitaria molt de temps i molt d'espai per intentar dir amb una mica de coherència el que em bull a dins quan m'hi acaro a la magnitud i la complexitat d'aquella revolta i al seu impacte sobre les generacions joves que d'una manera o altra la protagonitzaren.
El fet que m'ha decidit finalment a dir-ne alguna cosa ha estat la visita de Rossana Rossanda a Barcelona. Segons ho relata Jordi Borja al seu article de El País , la singular pensadora d'esquerres ha estat a Catalunya, en aquests primers dies de maig, per presentar el llibre de les seues memòries ( La muchacha del siglo pasado, Ed Foca-Akal) i participar en diversos actes públics amb una vitalitat i una lucidesa certament extraordinàries per als seus vuitanta-quatre anys. L'articulista recorda com fou, precisament, aquella "primavera revolucionària" que esclatà a França, a Txecoslovàquia, als EE.UU..., el fet que l'aconduï al trencament definitiu de la seva militància al PCI i a la fundació de Il Manifesto.
Aquell esclat revolucionari fou una contestatació global a l'estat de coses existent perquè qüestionava tant el món capitalista com els estats anomenants de "socialisme real" - contra la guerra de Vietnam i contra la invasió soviètica de Txecoslovàquia. I això ho feia des de posicionaments radicalment democratics de base, antiautoritaris i antimilitaristes. A la fi, ja se sap, fou ofegat i progressivament integrat per l'estat de benestar del capitalisme tardà, que acabaria imposant-se com a model polític, economic i social indiscutit, planetari, amb l'esfondrament, a les darreries dels vuitanta del bloc sovietic.
Tanmateix, mai no he deixat de creure que l'evolució històrica de la humanitat pot ser lenta però és més profunda del que voldríen els que exerceixen el domini social en cada època històrica. I que, tot i el fracàs dels intents revolucionaris de canvi, no són mai una mera "efervescència", sempre hi resta una empremta que pot esdevenir en el futur llavor fecunda per un canvi civilitzatori.
Per això crec també en la vigència d'aquella pregunta que ha estat en la base del compromís polític-social de la Rossana: "Com suportar que la majoria de les persones que nàixen no tinguin ni tan sols la possibilitat de pensar qui són, que faran amb les seves vides, que hàgin perdut l'aventura humana abans d'emprendre el viatge..?"
Aquestes reflexions m'han dut a revisitar dos vells articles que vaig publicar al periòdic El Poble de la Marina,l'any 1990 -sota l'impacte de l'"ensulsiada del comunisme" i la glorificació del capitalisme, malgrat el temps passat encara els considero bàsicament vigents, si us abelleix podeu llegir-los: el del mes de maig parlava de la vigència de la utopia, el del mes de juliol, aprofitant el mundial de futbol, ho feia de la meva Itàlia, el país tan estimat que ara, més que mai, vull reivindicar front a la caricatura sinistra que projecta la recent victòria electoral de Berlusconi.

Alacant: presentació d'"Aimia", de Juli Capilla

Alacant és important

aquest poemari, també.

Així que ja ho sabeu

si podeu, no hi falteu!

Laia

Per a la meua Laia que ha estat aquests pocs dies entre nosaltres.

Acrobàcia

esquerda blanca

enlloc no obre ni es tanca,

gronxada en l'aire.

Porta en alt, ja sens baldes

- algú encar se n'enyora?

Llibre

Un llibre és com un jardí que es porta a la butxaca

Proverbi àrab

Comuna presència (versions de René Char, 6)

Retorneu-los...

Retorneu-los allò que ja no és present en ells,
Reveuran el gra de les messes tancar-se dins l’espiga i agitar-se sobre l’herba.
Ensenyeu-los, de l’embranzida al declivi, els dotze mesos del seu rostre,
Estimaran el buit dels seu cor fins al desig següent;
Perquè res no fa fallida o no es plau amb les cendres;
I qui sap veure la terra abocar-se en els fruits,
No el commou gens el fracàs encara que ho hagi tot perdut.

Fureur et mystère

Marlene Dietrich (in memoriam)

(El 6 de maig de 1991, moria Marlene Dietrich)

Tercet veïnal (relat a vuit mans)

De nou, prova superada.

I amb aquest ja van tres relats cooperatius d'Històres veïnals en els quals he tingut el plaer de participar.

Je me souviens... (de les correries de terme)

De quan corríem les partides

arramblant amb albercocs, prunes

nespros o cireres... Jugant al gat i el ratolí

amb els astuts guardes de terme.

Córrer l'andola (el cinema que ha marcat les nostres vides)

Dimecres al matí vaig llegir al diari que tancava definitivament el cinema Condado, l’única sala de projeccions cinematogràfiques que restava oberta a Dénia. Diuen que l’obertura dels minicines al centre comercial del Portal de la Marina n’ha precipitat la fallida però la veritat és que això ha estat més bé un procés de lenta decadència que ho feia previsible des d’un temps ençà. Tanmateix, en aquell mateix moment, a la sala del centre social, s’estava realitzant l’acte d’obertura d’SCÈNIA, la tercera edició de la Setmana del Cinema a Dénia, on del 25 d’abril al 3 de maig, durant matí, vesprada i nit, es desenvoluparà un extens programa d’exposicions, tallers, xerrades i projeccions de pel·lícules i curtmetratges. Aquesta situació tan paradoxal reflecteix el moment actual del cinema a Dénia i a la Marina Alta: d’una banda, una oferta gairebé agònica i, de l’altra, l’intent de reivindicar i connectar amb l’esplendor i la rellevància sòcio-cultural que el cinema hi ha tingut històricament.
La trista nova del tancament de l’única sala de cine deniera m’ha fet recordar la precocitat de la implantació del setè art a la ciutat i la seva ràpida expansió per la comarca. Sembla que la projecció de pel·lícules a la capital de la Marina fou un fet gairebé des de l’inici del cinematògraf, a les darreries de 1895 . La primera prova documental que ens ha restat és un programa de mà que anuncia una sessió del cinematògraf Lumiere i que du una anotació a mà amb la data de 1986; això però, els estudiosos deniers creuen (com queda escrit al màgnífic estudi Dénia, ciutat de cine de Toni Reig i Miquel Crespo) que l'edeveniment degué produir-se all voltant del 1900. El Teatro Circo, on es va desenvolupar la projecció, era un local obert en 1891 i que ja va comptar amb una programació cinematogràfica regular a partir de 1903. El fenomen s’estendria arreu de la comarca a partir de 1917-1920, amb la figura del “rellotger de Pedreguer”, que recorria els pobles de la Marina en bicicleta realitzant projeccions ambulants, i amb l’obertura progressiva de cinemes a Calp, Xabia, Pego, Ondara, Pedreguer, Gata...
El mateix dimecres, ja a la vesprada, vaig anar al Centre d’Art l’Estació per veure l’exposició La Dénia de “el capitán Jones” que s’havia inaugurat el proppassat 25 d’abril ( i que romandrà oberta fins al 22 de juny). La mostra commemora el 50 aniversari del rodatge a Dénia de John Paul Jones, una superproducció de la factoria nordamericana Bronston (Rei de Reis, 55 dies a Pekin, La caiguda de l’imperi romà...) que va dirigir John Farrow – cosa aquesta que li va suposar un cert vincle social i afectiu amb la ciutat, fins al punt que aquell mateix any la seva filla, Mia Farrow, exercís de regina de les festes de la ciutat -, i va comptar, com a protagonistes principals amb la participació d’actors de la talla de Robert Stark o Bette Davis, del compositor Max Steiner (Allò que el vent s’endugué) – pel que fa a la banda sonora – o de la dissenyadora Phillys Dalton com a responsable de vestuari (Lawrence d’Aràbia o Doctor Zhivago). Tot i que la ciutat ja havia viscut en temps ben primerencs l’experiència de convertir-se en espai cinematogràfic - amb el rodatge, el 1926, de la pel·lícula muda El idiota, dirigida per Joan Andreu -, el Capità Jones va suposar una expectació i una implicació extraòrdinaria de la societat deniera i va catapultar la ciutat com a un escenari de primer ordre on s’han rodat després gairebé una vintena de films, com Cervantes, A l’est de Java, L’arbre de les cireres o Son de mar. Precisament, l’exposició ara organitzada suposa una acurada mostra tant dels trets i significació d’aquella pel·lícula així com de impacte que el seu rodatge va produir en la vida de la ciutat; a la vegada que documenta àmpliament la vida festiva, econòmica i social de la Dénia del 1958. Es tracta d'una exposició exemplar, que compta amb el precedent de la també magnífica exposició Dénia: Homenatge al cinema, que ja vam tenir l’oportunitat de veure, al mateix lloc, ara fa un any.
Però ja són gairebé les deu i Pilar em diu que cal acabar d’escriure, perquè aquesta és nit de divendres i hauríem d’anar al cinema. No paga la pena consultar la programació del centre comercial però, així i tot, caldrà elegir entre 7 vidas (a l’Scènia), En un mundo libre... de Ken Loach, al cine-club “Setè segell” de Xàbia i 4 meses, 3 semanas y 2 dias, de Cristian Mungiu, al cine-club “Pessic” de Dénia. Això si no ens decidim finalment per anar al recital de El pont d’Arcalís i les Violines, que actuen al Xàbia Folk, o potser sigui més interessant anar la sessió de cafè-teatre, que aquesta nit es representa a Gata...
Si aquest és el panorama cultural cultural de la comarca, se m’acut un dilema: la botella està mig buida o mig plena?