Junichiro Tanizaki (1895 - 1965) està considerat una de les pedres de toc de la modernització de la literatura japonesa al segle XX. En una primera etapa va escriure des de l'influx d'escriptors clau de la literatura occidental com E.A. Poe, Baudelaire i O. Wilde per, a partir de la vivència del terratrèmol Kauto esdevingut en 1923, retornar als orígens, al gresol de literatura tradicional japonesa i oriental. Retorn, que no regressió, perquè en realitat és tracta d'immergir-se en la tradició nacional embegut d'aquella la modernitat cosmopolita anterior, més que una confrontació o un replegament es tractaria, per tant, d'una dialèctica fecunda.
Ara fa dos anys ja vaig vaig posar de relleu, en una entrada dedicada a Haruki Murakami, com la lectura del seu petit assaig Elogi de l’ombra m'havia resultat "extraordinàriament aclaridor per esbrinar les diferències d’enfocament de la mentalitat occidental que 'mira enfora', vol projectar la llum al món i la oriental que 'mira endins', vol aprendre del misteri". A La clau hi pobem trobar un bon exemple literari d'aquest procés d'introspecció i de misteri, que ens deixa entreveure una història a partir d'un discurs ple de suggestions i veladures.
Així, amb una singular habilitat narrativa, Tanizaki ens atrapa en el fons parany d'uns diaris "secrets" que van escrivint en paral·lel el professor i la seva dona, la Ikuko, per tal de contar, reflexionar i estimular la seva relació conjugal aparentment entallada a dins un motlle tradicional, un projecte al qual s´hi aniran afegint Toshiko, la filla d'ambdós, i Kimora, el jove que bascularà d'amic-pretenent de la filla a amant de la mare.
Un complex lligam sostingut i atiat per un aiguabarreig d'amor i odi, de desig i repulsió, de gelosia..., i sobretot, d'una aparent incomunicació que aquells escrits sembla que tempten de superar. Tot és, però, ben lluny de ser com se'ns mostra reflectit a la superficie d'aquests tolls profunds d'aigües tèrboles. I així com els protaonistes vagin, lentament i continguda, desgranant el terbolí que els arrossega,el lector sent que es troba en un terreny movedís, enfron d'uns narradors prestidigitadors que, potser, ens amaguen les millors cartes del seu joc.
El resultat és un artefacte de precisió, un relat complex i trasbalsador on l'autor desplega el seu univers literari amarat d'erotisme, ambigüitat i ambivalència, on es fonen o trabuquen el domini i el sotmetiment, la ínnocència i la perversió, la seducció i la violació, la crueltat i l'amor.
Sovint he dit que la Ikuko és furtiva, però jo no ho sóc pas menys que ella. Per tant, és lògic que la Toshiko, sent filla nostra, també ho sigui. Ara bé, el pitjor de tots és en Kimura. És estrany que les vides de quatre persones tan furtives s'hagin creuat, i el que és més estrany de tot és que tots quatre, per bé que intentem enganyar-nos els uns als altres, col·laborem per arribar a un mateix objectiu. Sembla que cadascun de nosaltres segueixi un pla propi, però de fet tots tenim la mateixa intenció: fem tot el possible per corrompre la Ikuko.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada