La veritat és que la publicació del petit poemari Quadern de sal m'ha aportat moltes satisfaccions.
D'una banda, l'experiència, tan plaent com enriquidora, del contacte amb el lectors /escoltants / receptors; és a dir, la fèrtil conjunció entre poeta i públic que s'ha produït en les presentacions del meu poemari i de Blasfèmia del poeta croat Janko Poli Kamov, traduïda per Pau Sif. Unes converses i recitals que hem anat realitzant al llarg dels darrers mesos i que, en bona part pel format que hi hem anat concretant, gràcies sobretot a la intuïció, el bon fer i la capacitat per engrescar-nos de la Maria Josep Escrivà, m'han semblat ben reeixides i m'han encoratjat a recitar els meus poemes (meus o traduïts) bé sol, bé cooperativament amb ella.
D'altra banda, tan plaent i enriquidora com l'oportunitat de refermar l'amistat amb Maria Josep, ha estat la coneixença de Pau i de la seva obra literària. Passant per damunt d'una diferència d'edat evident, i de la diversitat de referents i de pràctiques literàries que això podria comportar, cal dir que hi he sentit des del primer moment molta empatia. M'ha agradat la seva bonhomia i m'ha interessat el seu treball d'eixamplament de l'estudi i el coneixement de la nostra llengua i literatura per diversos països europeus, paral·lela a l'acció permanent com a creador i dinamitzador poètic. Especialment, pel que fa a la tasca de traducció del poemari de Kamov i a la recerca i divulgació del desenvolupament de la vida d'aquell revoltat, de la seva mort a Barcelona i de l'existència d'una filla il·legítima que - sembla haver-hi indicis prou convincents - es correspondria amb Dora Maar, una de les fotògrafes de referència del moviment surrealista parisenc, amant de Pablo Picasso í que ens ha deixat les imatges més suggerents de Nusch, l'amant de Paul Éluard, la dona que ha estat el leitmotiv en la meva sèrie de traduccions "Un ésser mòbil".
Pau ha sabut dotar la seva traducció de Blasfèmia d'una força prometeica: quan recita els seus versos llargs i solemnes, quedem convençuts que ha armat uns poemes amarats d'un erotisme obscur i ferotge, que s'atreveixen a contrapuntar agosaradament personatges i texts bíblics, amb l'apassionada rebel·lia que, n'estem segurs, hi és al text original.
Però, a més a més, aquest projecte d'apropament al poeta maudit va originar de retop l'escriptura de Breakfast at Saint Anthony's Market (novel·la), poemari amb el qual Pau va guanyar el XIV Certament de Poesia Marc Granell. Es tracta d'un recull de vint poemes, d'un to marcadament narratiu, que van trenant l'evocació de les darreres hores de vida del poeta croat al vell hospital de Sant Pau i la Santa Creu a Barcelona amb la narració -descabdellada des d'un distanciament irònic que es trena indissolublement amb un esguard inevitablement amarat de tendresa- d'una jornada particular en la qual el poeta acompanyat de Joana i de Llúcia, dues joves (etèries?) estrangeres, deambula pel casc antic de Barcelona entre records, referències literàries - on apunten poetes com Gabriel Ferrater, Barral, Goytisolo o Gil de Biedma -, i el relat de diversos episodis que van conformant el quadre descriptiu d'un submón barceloní per on pul·lulen les putes, els carteristes... Per acabar amb el retorn plomat cap a casa, a mitjanit, sintetitzat en aquests dos potents versos concloents:
Però, a més a més, aquest projecte d'apropament al poeta maudit va originar de retop l'escriptura de Breakfast at Saint Anthony's Market (novel·la), poemari amb el qual Pau va guanyar el XIV Certament de Poesia Marc Granell. Es tracta d'un recull de vint poemes, d'un to marcadament narratiu, que van trenant l'evocació de les darreres hores de vida del poeta croat al vell hospital de Sant Pau i la Santa Creu a Barcelona amb la narració -descabdellada des d'un distanciament irònic que es trena indissolublement amb un esguard inevitablement amarat de tendresa- d'una jornada particular en la qual el poeta acompanyat de Joana i de Llúcia, dues joves (etèries?) estrangeres, deambula pel casc antic de Barcelona entre records, referències literàries - on apunten poetes com Gabriel Ferrater, Barral, Goytisolo o Gil de Biedma -, i el relat de diversos episodis que van conformant el quadre descriptiu d'un submón barceloní per on pul·lulen les putes, els carteristes... Per acabar amb el retorn plomat cap a casa, a mitjanit, sintetitzat en aquests dos potents versos concloents:
La ciutat és un vòmit en un vagó de tren de matinada.
La poesia fou un vòmit de sang a l'antic hospital.
Tot plegat, una proposta de lectura que em sembla ben suggerent.
4 comentaris:
Moltíssimes gràcies, amic Carles, per la lectura i el comentari. Espere que els Éluards i els Kamovs i la sal i la blasfèmia ens tornen a ajuntar, ben aviat.
Una abraçada.
Segur que si. Fins aviat!
Quin goig assistir en primera fila a aquestes complicitats tan boniques humanament i tan interessants literàriament. Us podeu imaginar que, si em crec allò de la 'culpabilitat' que m'hi atribueix Carles, em podria entrar un ataquet perillós d'orgull. Del que sí que estic ben satisfeta és d'haver ajuntat en el camí dues persones de la vostra qualitat humana i literària, més el Kamov, que un poc hem adoptat ja els tres. I un altre motiu de satisfacció és veure, Carles, que s'està fent una miqueta de justícia (i tu mateix te l'estàs fent, també, si m'ho permets) amb el teu treball poètic, i literari, tan veterà, i tan d'orfebreria pura, i alhora tan discret, i tan silenciós. I el millor de tot és que... Continuarà... Abraçades per als dos.
Pots permetre't l'ataquet d'orgull, Maria Josep, que els ataquets passen de seguida i en aquest cas és ben merescut perquè és una delícia "treballar" al teu costat.
Publica un comentari a l'entrada