Presentació a Dénia de "Hi ha morts que pesen cent anys", de Tomàs Llopis

   Aquest migdia hem fet la presentació de Hi ha morts que pesen cent anys, la novel·la de l'amic Tomàs Llopis guanyadora del darrer premi Andròmina. L'acte, amb la extraordinària participació de més de cent persones, s'ha realitzat a dalt del vaixell Daniya amarrat al port de Dénia.

   En el desenvolupament de l'acte hem participat Laia Climent, en nom de l'editorial 3i4, que ha parlat dels avatars del premi i n'ha ressenyat sintèticament la qualitat de l'obra premiada, jo mateix, que n'he fet la presentació més detallada, l'autor que n'ha explicat el procés d'elaboració i Miquel Pérez que ha fet un curt però preciós concert de guitarra, del qual en voldria posar de relleu la seua versió de la cançó Des de Mallorca a l'Alguer, de Maria del Mar Bonet. 

Seguidament, Tomàs i Miquel ens han adelitat amb un breu recital poètico-musical on ha interpretat "Res com açò, recolzada cadira" del Llibre de Dénia de Vicent Andrés Estellés i el fragment de la trobada d'Ulisses i Nausica, de l'Odissea d'Homer en versió de Joan Francesc Mira (vegeu-ne un altre recitat de totsdós, que ja vaig penjar fa mesos).

    Per acabar el post us deixo amb un fragment de la meua intervenció:

   Es tracta, en definitiva, d’un discurs bastit plenament des de la modernitat narrativa, on, a la complexa base estructural i la multiplicitat de veus narratives que van dosificant magistralment els elements fonamentals de la trama s’hi afegeix un llenguatge ric i precís, adequat al model de llengua que el context històric de la novel·la històrica exigeix.

   Una novel·la, a la vegada, embeguda de “literaritat”, que ja des del títol – que em va recordar els Cien años de soledad, m’ha semblat empeltada d’una certa dosi de “realisme màgic” que, tot i no jugar el paper estilístic essencial que pren, per exemple a La mel i la fel de Carme Miquel – una novel·la amb la qual, d’altra banda, hi podríem establir múltiples similituds - Aquí la subjecció al rigor i la versemblança exigits a la novel·la històrica sobredetermina el procés global de l’escriptura que s’engalza perfectament amb l’ingredient “màgic” que veiem representat en Maria la Comare i en l’atmosfera sensitiva  que s’imposa al desenvolupament del relat, en una natura dotada de càrrega simbòlica – com podem veure especialment amb el tractament quasi panteista de la muntanya de Segària – o en el recurs reiterat a l’element oníric i a les premonicions.  La mateixa realitat històrica literaturitzada -el mantell social i ideològic desorbitat del barroc, que cobreix tot el segle XVII- resulta particularment adient i  incita a la recreació d’un món propens al desenvolupament de “fets prodigiosos”, on es barregen la realitat i la màgia, la bellesa i la monstruositat, l’amor i la violència; on el descordament de les passions i de les febleses humanes,  els lligams amb la terra i la força aclaparadora de la fatalitat s’imposen sobre uns personatges obscurs, prenyats de desigs i d’odis heretats. D’aquí la utilització, també, d’un llenguatge a la vegada descarnat i exuberant que m’ha recordat l’estil aspre i viril de la prosa de Baltasar Porcel.

   Hi ha morts que pesen cent anys, és així mateix una novel·la de la memòria, sotmesa al ritme ancestral del temps cíclic, on tot sembla condemnat a romandre dins el cercle de l’etern retorn, marcat per una successió de venjances, de calamitats naturals, d'alçaments i de guerres, de pestes i calamitats..

   És una novel·la tel·lúrica, que discorre com un magma calent, pastat amb sang i amb semen.

   És una novel·la social , de la vindicació secular dels pobres, de la confrontació entre la religiositat popular i les jerarquies...

   I és, també, la novel·la d’un escriptor que s’estima el seu país, que s’endinsa en les seues arrels, que treu comptes amb el seu passat, seguint la coneguda llei que només assumint - literaturitzant, en aquest cas - el local, hom pot esdevenir universal. I aquest esforç de mitificació del propi passat, abordat des del cabal d’experiència i expertesa que hem posat de relleu a l’inici és, al meu parer, el que fa que aquesta novel·la esdevinga un dels referents més arrodonits en la configuració de l’univers literari de la Marina Alta i, alhora, una de les mostres més ambicioses i reeixides de la narrativa valenciana contemporània.