córrer l'andola (L'escapada d'abril, 2: Ripoll)

Abril a Ripoll

Vam arribar a Ripoll a mitjan vesprada del dilluns, havíem convingut d'establir-hi el lloc d'estada des d'on fins al dijous , dia fixat per al retorn a casa, ens desplaçaríem per conéixer també alguns indrets del Ripollés i de l'Osona.

Aquell vespre ens va servir només per fer un volt per la vila, partint del magnífic conjunt format pel monastir i l'ajuntament (Places de l'Abat Oliba i de l'Ajuntament) i baixant per l'eix principal que atravessa el casc antic - enforcat pels riur Ter i Freser en el tram fina abans de la seva confluència - per arribar al conjunt remodelat que conformen la plaça de Sant Eudald i la plaça Gran. Després, encara vam travessar el pont sobre el Ter, per continuar pel modern passeig del Ferro, entre el riu i l'estació del ferrocarril.

L'endemà de matí va sortir un dia solejat que ens va permetre tornar a ralitzar el mateix passeig amb una llum que netejava la cara de les cases, posava un punt de joia als carrers i permetia veure el voltant de muntanyes encara tocades de neu. Ens vam allargar més i vam passar a l'altre costat del Ter per la passarel·la de Calatrava per retornar demorant-nos pel parc botànic, adonar-nos del caire industrial del poble, de la llarga tradició metal·lúrgica i tèxtil, pujar una mica per la vora del Freser, descobrir al gun pany de les antigues muralles, aturar-nos davant d'algun antic casalici..., de l'esforç per traure lluissor al poble i dotar-lo d'una trama turística.

Però el monastir és, clarament, l'element que desperta un major interés. Es tracta - juntament amb monastirs de Sant Miquel de Cuixa i Poblet - d'una fita fundacional i un referent històric i simbolic essencial del nostre poble. Fundat al segle IX pel comte Guifré el Pelós, assoli un dels seus moments de màxima apogeu amb els abats Arnaulf i Oliba. Elegit com panteó pels antics comtes de Besalú i Barcelona fins l'any 1162 hi són soterrats personalitats tan emblemàtiques com el mateix Guifreu el Pelós i Ramon Berenguer III. El monastir ja va patir un greu deteriorament, amb la posterior reconstrucció, com a conseqüència del fort terratrèmol del 1428 però seria al llarg del segle XIX - en una seqüència de destrucció que recorda bastant la soferta, paral·lelament, pel monastir de Poblet - que seria successivament incendiat, enrunat i arrassat com a conseqüència de la guerra del francès, l'exclaustració, les guerres carlines i la desamortització. Els recintes més singulars que avui avui podem contemplar: l'església, la torre, el claustre i el convent són el resultat d'un procés de restauració iniciat a finals del XIX pel bisbe de Vic Josep Morgadas. Ens van semblar especialment interessants l'espectacular portada romànica i el claustre particularment harmònic i relaxant, especialment la seva font central que m'ha inspirat el tannka que precedeix aquest article

Però potser l'element que més m'ha colpit de la trajectòria històrica d'aquest monastir ha estat la seva extraordinària importància com a centre cultural europeu de primer ordre, durant el segles X- XII, per la seva tasca de producció, traducció i còpia de manuscrits on destaca la Biblia de Ripoll i la Gestum Comitum Bacinonemsum. A l'Scriptorium, un edifici separat de l'actual conjunt monumental, a l'altra banda del Ter, hi ha actualment una exposició permanent sobre aquell art de la producció i la reproducció de llibres tan didàctico-divulgativa com interessant.

Puresa

.

.

Envit donzell

l'anhel d'un glop dejú

a trenc del bes

.

.

és flor i ja es desmai

només la llum l'encerta.

.

Córrer l'andola (L'escapada d'abril, 1: Barcelona)

Abril a Barcelona

El diumenge de Pasqua la meva filla Marina feia vint anys, i els complia a Barcelona estant, ja que hi tenia una actuació teatral; així que vam pensar d'anar-hi nosaltres -amb uns amics- i aprofitar per fer un tomb després per les comarques interiors del Principat.

Vam arribar-hi al migdia, a punt per dinar amb Marina en un acollidor restaurant de la Rambla que ens havien recomanat la Isabel i elPep, uns amics nostres de Sant Cugat. Després d'un breu descans, a les set, ja erem al teatre de la Riereta per veure Ijamina't (adaptació d'una obra de Lluïsa Cunillé). L'actuació ens va agradar molt per la seva frescor i per l'ambient distès i de complicitat que es va establirentre els actors i entre aquests i els espectadors ( al programa Continuarà, a partir del minut 11, podeu veure un breu reportatge del grup i de l'obra).

Finalment, la vetllada s'inicià amb un bon sopar en companyia dels amics de Sant Cugat i els seu fills, seguit d'una bona passejada nocturna pel barri gòtic barcelonès banyat per la pluja.

L'endemà al matí, abans de marxar cap a Ripoll, encara vam tenir temps de ramblejar, de visitar l'exposició La mort i la primavera: Rodoreda per Villaronga i de tornar a deambular pel centre històric, ara ben assoleiat.

Comuna presència (versions de René Char, 25)

A la ventalla d’una finestra
Rostre, calor blanca,
Germana venturera, germana besllumada
Suau perseverança,
Rostre, calor blanca.

(Fureur et mystere)

De guerres i terratrèmols

No es pot guanyar una guerra, com tampoc es pot guanyar un terratrèmol

Jeannette Rankin

Je me souviens...: (del garrofer de la tia Pepa)

De quan me n'apujava a les branques turmentades del garrofer de la caseta de la tia Pepa, i de l'afectació isolada i un punt altiva que em prenia, tot i que encara no en sabia res de Cosimo Piovasco di Rondó.

"Els estius", o la veu punyent de la desesperança.

( L'estiu passat vaig escriure una ressenya sobre el poemari Els estius de Josep Porcar que ha estat publicat a la revista Caràcters, nº 46 de generr d'enguany, ara fa uns dies ha arribat finalment a les meves mans i he pensat que, pot ser, resulti interesant de publicar-ne aquí un extracte)

(...)

Els estius representa una fita essencial en la trajectòria literària de l’autor pel seu caràcter pioner a l’hora de temptejar el potencial de la xarxa digital com a suport de publicació d’obres literàries, amb la intenció - explicitada a les “notes d’edició”- que constituís “un primer assaig del que podria ser un suport digne per a la poesia escrita” que contribuís, per tant, a la superació del model ”arcaic” que, al nostre país, es troba en una situació agònica permanent. Essencial, també, des del punt de maduresa que ha suposat en el desenvolupament de l’univers poètic de l’escriptor castellonenc, tant per la seva consistència formal, el seu caràcter unitari i calidoscòpic a la vegada, com per l’avenç que suposava en la recerca d’un estil personal, tan fresc com acurat, amb una forta càrrega irònica, un llenguatge clar i àgil, a pop d’altres gèneres fronterers com el dietari.
(...)
El cos del poemari es divideix en quatre apartats d’una extensió gairebé equivalent. Al primer, ”Horitzons verticals”, els poemes se centren en la platja com a espai privilegiat on l’amuntegament i l’abandonament dels cossos al sol, la indolència, l’aïllament i fins i tot la insensibilitat dels turistes o estiuejants és troba permanentment contrapuntejat, amb un fort component satíric, pel rerafons de la problemàtica político-social del moment (els incendis de Galícia, la imposició violenta i rapinyaire dels interessos geopolítics i econòmics dels països rics sobre l’anomenat tercer món, la immigració, la por esquizofrènica a l’amenaça terrorista)
(...)
Al segon apartat, “Illa d’aigua”, els poemes prenen un subtil tombant i es refugien en una mirada més introvertida, subjectivista, existencial: visions oníriques, surrealistes, aïllament i estranyesa front al món i front als altres, denúncia de la buidor de les convencions socials...
(...)
El tercer apartat, “Castells d’arena”, en canvi, obre el camp temàtic a la realitat política i social (la fragilitat d’un país vençut, la violència imperialista, l’exercici cínic del poder, “la tecnologia del camuflament / -diguem-ne democràcia” ) plasmada sovint com una força cega i estranya que s’imposa a l’individu, inidicible, plena d’ambivalenciès, llastrada de renúncies... abordada des d’una radical denúncia que no evita les referències a personatges i a fets concrets (Bush, Camps, el bombardeig de Canà, la massacre del metro de València), amarada d’una “valuosíssima desesperança”:
Finalment, “Setembre”, ens relata en els seus poemes el “retorn desganat a la quotidianitat, ”, al desenfrè inhumà de la ciutat, a l’ostentació impúdica i prepotent de la propietat privada, a la dictadura del consum, a la solitud tardoral...(...)

Córrer l'andola (13 mirades del fotoclub Dénia)

El passat dissabte vaig viure un enfilall de boniques coincidències al voltant de la fotografia. Un compromís m'obligava ha haver de passar unes quantes hores d'espera, sol, a Dénia, així que vaig pensar d'endur-me la càmera fotogràfica. M'abellia deambular pels racons de la ciutat i prendre'n fotografies a l'atzar, com he fet altres vegades.
Vaig deixar el cotxe al carrer Campos i em vaig adreçar al port. Començava a vesprejar i la llum s'anava arraulint en la calma dels carrilons i les replacetes de Baix la mar. Vaig travessar la raval marinera per resseguir després la muralla del castell, adelitant-me en la visió imponent de les torres, després vaig prendre el foramur fins arribar a la Torre del Consell i baixar a la Glorieta, per la plaça de l'Ajuntament i el carrer del Cop.
D'aquí ja només calia deixar-se anar carrer Campos avall. En arribar a l'alçada del Centre d'Art l'Estació vaig recordar que feia temps que hi havia una exposició que m'havia semblat d'interés i encara no havia visitat però quan hi arribo a la porta veig que hi havia una bona gentada, justament s'inaugurava una nova exposició i, oh, casualitat!, era una exposició fotogràfica que ajuntava fotografies de 13 membres destacats del Fotoclub Dénia.
El conjunt era francament interessant, tant per la diversitat d'estils com pel nivell estandard de qualitat (paisatges, retrats, fotografia submarina, muntatges, fotos en blanc i negre o en color, clàssiques o amb tractament digital...) i anava acompanyat d'un magnífic catàleg que vaig anar remirant quan, una vegada feta una vista ràpida per les tres sales, vaig seguir el meu recorregut: Una ullada la placeta de Sant Antoni per reprendre una altra vegada carrer Campos amunt, davallar per Diana, demorar-me pel passeig de l'Estació...
Quan una hora després era assegut en un banc - de nou - al carrer Campos, vaig veure que venien per la vorera la colla de fotògrafs que acabaven de clausurar la presentació de l'exposició. Anaven xerrant amicalment i m'hi vaig acostar per saludar els que coneixia. Llavors se'm va adreçar un dels més joves: "Carles, que no em coneixes..? Te'n recordes quan ens vam veure a Londres?. Oh, casualitat! Era Fran Gallego, un antic alumne meu de Pedreguer,als anys vuitanta, a qui havia perdut la pista fins fa uns tres anys que se'm va adreçar - igual com ho havia fet ara - enmig del Hyde Park, quan Pilar i jo anavem a visitar la Serpentine Gallery.

Passejada deniera

Per la fondària narrativa de Grazia Deledda

La italiana ha estat una de les literatures nacionals que més àmpliament i des de fa més temps m'han interessat i, dins d'aquest context, els territoris del sud - allò que anomenem el regne de Napols i les dues Sicílies - hi afegeixen, a més a més, una especial dosi de fascinació que me'ls fan més propers i a la vegada essencials en la seva idiosincràcia irreductible. Només citaré, a tall d'exemple, El sembrador de pesta, del sicilià Gesualdo Bufalino, un llibre que va produir una autèntica commoció en la meva evolució literària.
Tot i la seva gran divergència temàtica i estilística, El dia del judici, de Salvatore Satta (1902 - 1977), és una altra obra que va deixar una empremta duradora en les meves preferències lectores. Satta va nèixer a Nuoro (Núgoro, en sard), segurament la ciutat més emblemàtica de Sardenya, i la seva novel·la - publicada pòstumament - representa l'intent, extraordinàriament reeixit, de literaturitzar la vida d'aquesta petita i muntanyosa ciutat en l'època que discorre a cavall dels segles XIX i XX.
Precisament va ser a Núgoro, i en aquesta època, que va nàixer Grazia Deledda (1871 - 1936 ) però fins fa pocs dies aquesta escriptora sarda era només un nom borrós en la meva enciclopèdia literària. N'havia conegut uns pocs poemes arran de la meva intenció d'intentar traduir poesia italiana, recordava que em va encuriosir el fet que hagués rebut el premi Nobel en 1926 i que em recordés una mica la nostra Maria Ibars..., però al remat tot va quedar en una vaga nebulosa fins que l'altre dia em vaig topar, a la llibreria Públics de Dénia, amb la traducció, acabada de publicar, de La mare.

Tot i tractar-se d'una novel·la breu, hi vaig trobar els ingrendients essencials que després, en cercar informació complementària, he sabut que constitueixen l'estil i l' univers literari de l'escriptora sarda. Així, d'una banda, la novel·la transcorre sobre dos dels grans eixos temàtics deleddians: l'amor-passió, prohibit i turmentat d'un jove rector per la seva amant secreta i el protector i abnegat d'una mare que vol salvar el fill del perill del pecat, de la perdició; cosa que produirà una espiral d'angoixa i remordiment que acondueix en un atzucac tràgic, regit per la fatalitat. I d'altra banda, la importància essencial d'un espai geogràfic, - la Sardenya pregona- investit de gran càrrega simbòlica.
Uns ingredients, aquests, que ens deixen un regust romàntic sobredeterminat per un marc realista-naturalista, que em van fer recordar els nostres modernistes i, especialment, l'univers i l'estil narratius de Victor Català. Un paral·lelisme que després he vist molt ben reflectit als bloc Al atzar agraeixo i La maleta sarda, al qual hi afegeria encara la nostra molt menys coneguda Maria Ibars.
Dit això, però, cal afegir que, més enllà d'aquestes fortes ressonàncies, la lectura de La mare m'ha produït una impressió de contemporaneïtat literària. M'ha semblat que l' estil deleddiàe pot connectar amb el discurs narratiu actual gràcies al ritme i la fluïdesa amb que amalgama el decurs de l'acció narrativa amb la introspecció psicològica dels personatges principals, a la condensació temporal que va engalzant amb mestria seqüències retrospectives sobre el breu eix temporal de la història ( que dura només un dia i escaix) i gràcies també al magnífic final, tan obert i pertorbador.

En definitiva, és tracta d'un relat que atrapa per la qualitat del llenguatge i per la tècnica narrativa amb què es descabdella, transvassat a la nostra llengua en una molt bona traducció. Questions aquestes que m'han reafirmat en la impressió, cada vegada més convincent, del gran paper que estan jugant moltes petites editorials, com és el cas d'Adesiara, en el conjunt del món literari en llengua catalana.

Hortus conclusus

Jardí secret,

recer amic de l'ambre

i brasa viva.