divendres, 22 de juliol del 2011
dijous, 21 de juliol del 2011
dimecres, 20 de juliol del 2011
Escapestiu'11: (5) Trieste i l'ombra del crepuscle civilitzatori d'Europa
KONS
L'home europeu cansat
contempla tristament el daurat capvespre,
encara més trist
que l'ànima seva.
Carst.
Civilització sense cor.
Cor sense civilització.
La lluita exhausta.
L'evacuació d'ànimes.
El capvespre crema com foc.
La mort d'Europa!
Pietat! Pietat!
Senyor professor,
Vós enteneu la vida?
Srecko Kosovel
George Steiner, a La idea d'Europa, clou el seu llistat de trets definitoris amb la constatació que, al llarg del devenir europeu, hi ha la constant del temor a una inevitable fallida civilitzatòria, una mena de repetitiva profecia apocalíptica que enfosqueix l'avenir inclús en temps de plenitud. Una premonició que ha semblat acomplir-se al llarg d'un segle XX reblert de lluites fraticides que han comportat desastres inenarrables, especialment en el període que comprén les dues guerres anomenadas mundials, durant el qual "des de Madrid fins al Volga, des del cercle àrtic fins a Sicília, uns cent milions d'homes, dones i nens van morir a causa de la guerra, la fam, la deportació o les massacres ètniques.
I cal reconéixer que aquesta pulsió negra d'Europa es va manifestar, també, d'una manera especialment intensa a Trieste: L'esclat de la primera guerra mundial va provocar la deserció de molts joves triestins per combatre al costat d'Itàlia i els seus aliats, i, amb la capitulació final de l'imperi austro-hongarès i el tractat de pau de Versalles, la ciutat s'uneix al regne d'Itàlia. Ben aviat, amb l'ascens al poder del feixisme es desencadenen un seguit d'accions contra les minories lingüístiques i ètniques (repressió de l'ús de l'eslovè i, sobretot, persecució dels jueus). És precisament a Trieste on, en 1938, Mussolini anuncia les lleis racials antisemites.
En 1940, Itàlia entra a la segona guerra mundial aliada amb l'Alemanya nazi i, quan es produeix l'armistici italià en 1943, la ciutat - juntament amb el seu hinterland - és annexionada al III Reich. La lluita de la resistència antifeixista provoca una espiral ferotge de violència per part de l'aparell repressiu nazi amb execucions col·lectives i, sobretot, amb la posada en funcionament del camp d'extermini de la Risiera de San Sabba.
Molts escriptors han expressat la impossibilitat de parlar d'un fet tan abjecte i aberrant com el del genocidi; només puc intentar de traslladar aquí la profunda impressió que ens va fer, a Pilar i a mi, només arribar al llindar i anar endinsant-nos en l'alt carriló que mena a les diferents depèndències d'aquell lloc de tortura, degradació i destrucció sistemàtica de l'ésser humà que encara resten empeus, ara convertides en monument nacional: cel·les de reclusió i de mort, traces del forn crematori..., així com làpides, monuments, documents..., que van posant-nos davant els ulls els testimonis de l'horror. Un indret esborronador i, tanmateix, estrictament necessari per denunciar l'holocaust, guardar-ne la memòria i bastir una consciència irreductible, que lluiti perquè mai més una cosa així pugui tornar a esdevenir.
I encara, després, amb la fi de la guerra, Trieste i el seu territori haurien de passar per la seva ocupació i divisió entre les forces iugoslaves, d'una banda, i les de les potències àliades, de l'altra. Una divisió que va comportar el drama de l'exili de masses de població, ja sia d'origen italià o d'origen eslau, cap un costat o altre d'una frontera que va esdevenir teló d'acer infranquejable. La situació, que va anar evolucionant poc a poc fins la cessió a Itàlia,el 1954, del manament d'ocupació de la part occidentals - on hi era Trieste . Fins que aquesta integració "de facto" a Itàlia va adquirir estatus de legalitat internacional el 1975 amb la signatura del tractat d'Osimo entre els estats italià i iugoslau.
I després, encara, un procés de lenta cicatrització de ferides i de passes endavant en la reconciliació entre les diferents minories nacionals, especialment la italiana i l'eslava, històricament entrellaçades en aquest territori fascinant de l'arc nord de la costa adriàtica.
dimarts, 19 de juliol del 2011
diumenge, 17 de juliol del 2011
Escapestiu'11: (4) Trieste i la complexitat civilitzatòria d'Europa
Steiner, a la ja repetidament esmentada La idea d'Europa, planteja com a quart eix axiomàtic de la definició del continent "la nostra doble procedència d'Atenes i Jerusalem". Amb això vol assenyalar la preminència d'aquestes dues tradicions civilitzatòries en la construcció de la personalitat europea. Dues components poderosament fèrtils i expansives però que han mantingut també, al llarg del temps, una tensió dialèctica, de pols oposats.
Amb Atenes es refereix al que hom anomena el món clàssic grecoromà, una cultura vertebrada a partir de tres aportacions primordials: la música, la matemàtica i l'especulació racional, filosòfica i arrodonida per una constel·lació conformada per les teories politico-socials, els models estètics, les ciències experimentals..., que han conformat el marc del mode de vida occidental.
De l'altra banda, amb Jerusalem vol assenyalar l'herència hebraica, fonamental en la seva vessant religiosa i espiritual: el monoteisme i el llibre revelat, que són a la base i es projecten sobre el cristianisme (diversificat en els tres grans corrents: ortodox, catòlic i reformista) i sobre l'Islam; però també des d'una perspectiva laica, en la funció de "rent intel·lectual" que la diàspara jueva va suposar per al conjunt d'Europa i que Steiner sintetitza amb els noms de Marx, Freud, Einstein i Proust.
En arribar a Trieste, una de les primeres sensacions que vam tenir va ser, precisamant, la seva condició de cruïlla dels tres grans àmbits culturals que han conformat Europa: el llatí, el germànic i l'eslau. Un model de convivència que arrenca el segle XVIII, amb la seva declaració de port franc (1719) i amb l'edicte de tolerància religiosa de Josep II Absburg ( 1781), que va convertir la ciutat i el seu hinterland en un grèsol o laboratori d'experimentació de l'Europa plural i multiètnica i que, tot i els diversos i tràgics episòdis d'intolerància i genocidi que han sacsejat Europa, es manté en l'actualitat, tot i que subordinada a una preminència clara d ela seva "italianitat".
Així, el viatger, només arribar a la ciutat ja se n'adona de l'entramat urbà del centre de la ciutat, ben expressiu de la diversitat constitutiva de Trieste on, al voltant del tossal que guarda les petges de la fundació romana hi trobem el barri popular i mariner de la cavana, el gheto jueu i el potent eixample teresià. O bé serà atret d'immediat per l'ample ventall de confessions existents, amb els seus respectius temples ( catòlics, ortodoxos - grecs o serbis - diverses confessions cristianes protestants, jueus...). Una diversitat que sembla àmpliament compartida, com una mena de tret de caràcter dels triestins i com a patrimoni col·lectiu de la ciutat. I no tardarà massa en adonar-se'n de la presència ben viva de l'element eslau, sobretot si s'aventura per l'hinterland rural.
Finalment, al costat d'aquella sensació de tolerància i relació intercultural, no deixarà de percebre un toc de cosmopolitisme i progrés que resulta estrany en una ciutat relativament petita i que durant dècades ha estat arraconada, per circumstàncies polítiques en una mena de cul-de-sac. El testimoni encara viu d'aquell "no-lloc" que, amb la seva extraordinària densitat cultural, econòmica i social es va convertir en un dels pols de modernització de l'Europa contemporània, capdavanter no només pel que fa a l'àmbit de la literatura, sinò també en altres aspecte essencials de la modernitat com per exemple la psicoanàlisi, la nova psiquiatria o la física teòrica.
dissabte, 16 de juliol del 2011
divendres, 15 de juliol del 2011
Je me souviens...: (del naixement de la meva germana Maria Rosa)
Que fou un dia estrany i llarg
de sentir-me trafegat amunt i avall
fins la revelació del misteri:
m'havia nascut una germana!
dijous, 14 de juliol del 2011
Un ésser mòbil. (Versions de Paul Éluard, 20)
Dit de l’amor
I
El nostre silenci farà emmudir la tempesta
Apaivagarà el fullatge profund
Tinc a les mans dues mans abandonades
II
Aquest vaixell s’enfonçava per sempre a dins la broma
De lluny en lluny qui diu l’odi
De prop en prop diu l’amor
III
Els ulls d’aire viu sobirana innocent
Els pits lleugers ella se’n reia de tot
I la mar va dispersar l’arena del seu tron.
( Le dur Désir de durer )
dimecres, 13 de juliol del 2011
Escapestiu'11: (3) Triestre de la memòria
A La idea d'Europa, George Steiner proposa com un altre eix axiomàtic, el tercer, per definir el vell continent: la seva condició de lieu de la memoire, significant-lo en el fet que els seus carrers i places "porten noms d'estadistes, científics, artistes, escriptors del passat..."
Pilar i jo hem pogut constatar, tot i els pocs dies que hi hem estat, com Trieste és un molt bon exemple d'aquest viure a dins "autèntiques caixes de ressonància de les conquestes intel·lectuals, artístiques i científiques". En primer lloc pel record públic i permanent de la vida i l'obra dels seus literats (Stendhal, Svevo, Joyce, Saba, Rilke,Tomizza, Slapeter, Pahor, Kosovel, Rebula, Morris, Madieri..., fins arribar a Claudio Magris, un dels exponents majors majors, precisament, d'aqueixa conciència del passat europeu). Escriptors i escriptores honorats en els noms de carrers, places o recorreguts i també - alguns d'ells - reviscuts fins i tot en estatues o pintures perquè segueixin deambulant pel seus llocs més preferits o quotidiants o invocats en plaques que expliquen el seu lligam amb un indret o altre de la ciutat.
Però això només és la manifestació més cridanera, potser, d'una memòria que revessa, de tan curulla: que ens parla des dels monuments, des dels palaus, els edificis públics o els cafès, des de les botigues i les llibres d'antiquaris i les llibreries de vell, des dels topònims mantinguts en el temps o reduplicats per donar fe del nom antic o popular de cada lloc..., que repeteixen incansablement les i els magnifics guies que ajuden el viatger a endinsar-se en el passat de la ciutat i, finalment, que batega potent a dins la gran diversitat dels seus museus, que són sovint el resultat de donacions fetes per personatges triestins que, amb la seva cessió generosa, han volgut contribuir a l'enriquiment col·lectiu - cívic, intel·lectual i moral - de la ciutat.
Espais que parlen de la importància de Trieste com a cruïlla de camins i com lloc de fractura i d'enfrontaments, que fan testimoni de la importància econòmica de la ciutat (amb la fundació de companyies financeres i d'assegurances tan importants com l'Assicurazioni Generali, la Lloyd Austríaca, després, Adriàtica, la RAS...), de les petges d'una la diversitat ètnica àmplia i permanent, o del pas pel seu territori de protagonistes fonamentals de la història europea com Napoleó, Maximilià (arxiduc d'Àustria i emperador de Mèxic) Garibaldi, Mussolini o Tito.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)