KONS
L'home europeu cansat
contempla tristament el daurat capvespre,
encara més trist
que l'ànima seva.
Carst.
Civilització sense cor.
Cor sense civilització.
La lluita exhausta.
L'evacuació d'ànimes.
El capvespre crema com foc.
La mort d'Europa!
Pietat! Pietat!
Senyor professor,
Vós enteneu la vida?
Srecko Kosovel
George Steiner, a La idea d'Europa, clou el seu llistat de trets definitoris amb la constatació que, al llarg del devenir europeu, hi ha la constant del temor a una inevitable fallida civilitzatòria, una mena de repetitiva profecia apocalíptica que enfosqueix l'avenir inclús en temps de plenitud. Una premonició que ha semblat acomplir-se al llarg d'un segle XX reblert de lluites fraticides que han comportat desastres inenarrables, especialment en el període que comprén les dues guerres anomenadas mundials, durant el qual "des de Madrid fins al Volga, des del cercle àrtic fins a Sicília, uns cent milions d'homes, dones i nens van morir a causa de la guerra, la fam, la deportació o les massacres ètniques.
I cal reconéixer que aquesta pulsió negra d'Europa es va manifestar, també, d'una manera especialment intensa a Trieste: L'esclat de la primera guerra mundial va provocar la deserció de molts joves triestins per combatre al costat d'Itàlia i els seus aliats, i, amb la capitulació final de l'imperi austro-hongarès i el tractat de pau de Versalles, la ciutat s'uneix al regne d'Itàlia. Ben aviat, amb l'ascens al poder del feixisme es desencadenen un seguit d'accions contra les minories lingüístiques i ètniques (repressió de l'ús de l'eslovè i, sobretot, persecució dels jueus). És precisament a Trieste on, en 1938, Mussolini anuncia les lleis racials antisemites.
En 1940, Itàlia entra a la segona guerra mundial aliada amb l'Alemanya nazi i, quan es produeix l'armistici italià en 1943, la ciutat - juntament amb el seu hinterland - és annexionada al III Reich. La lluita de la resistència antifeixista provoca una espiral ferotge de violència per part de l'aparell repressiu nazi amb execucions col·lectives i, sobretot, amb la posada en funcionament del camp d'extermini de la Risiera de San Sabba.
Molts escriptors han expressat la impossibilitat de parlar d'un fet tan abjecte i aberrant com el del genocidi; només puc intentar de traslladar aquí la profunda impressió que ens va fer, a Pilar i a mi, només arribar al llindar i anar endinsant-nos en l'alt carriló que mena a les diferents depèndències d'aquell lloc de tortura, degradació i destrucció sistemàtica de l'ésser humà que encara resten empeus, ara convertides en monument nacional: cel·les de reclusió i de mort, traces del forn crematori..., així com làpides, monuments, documents..., que van posant-nos davant els ulls els testimonis de l'horror. Un indret esborronador i, tanmateix, estrictament necessari per denunciar l'holocaust, guardar-ne la memòria i bastir una consciència irreductible, que lluiti perquè mai més una cosa així pugui tornar a esdevenir.
I encara, després, amb la fi de la guerra, Trieste i el seu territori haurien de passar per la seva ocupació i divisió entre les forces iugoslaves, d'una banda, i les de les potències àliades, de l'altra. Una divisió que va comportar el drama de l'exili de masses de població, ja sia d'origen italià o d'origen eslau, cap un costat o altre d'una frontera que va esdevenir teló d'acer infranquejable. La situació, que va anar evolucionant poc a poc fins la cessió a Itàlia,el 1954, del manament d'ocupació de la part occidentals - on hi era Trieste . Fins que aquesta integració "de facto" a Itàlia va adquirir estatus de legalitat internacional el 1975 amb la signatura del tractat d'Osimo entre els estats italià i iugoslau.
I després, encara, un procés de lenta cicatrització de ferides i de passes endavant en la reconciliació entre les diferents minories nacionals, especialment la italiana i l'eslava, històricament entrellaçades en aquest territori fascinant de l'arc nord de la costa adriàtica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada