El seu tema és el cos de la dona. El seu propi cos gairebé exclusivament. Una recerca obsessiva del capoll originari a través de l'espill i de la fusió mimètica amb un entorn-úter solitari i decrèpit, decadent.
La fotògrafa americana Francesca Woodman - de pares artistes i d'arrels italianes - va començar la seva intensa tasca creativa als tretze anys i la va interrompre abruptament - juntament amb la seva vida - als vint-i-dos: "La meva vida és un sediment molt vell en una tassa de cafè i preferiria morir jove deixant-hi diverses realitzacions ... en compte d'anar esborrant atropelladament totes aquestes coses delicades". La seva obra ha estat exposada al públic, majoritàriament, per decisió de la família, després de la seva mort.
Es tracta de fotografies en blanc i negre, de petit format i amb una presència significativa del gra que, pel fet de tractar-se en la seva major part d'autoretrats estan realitzades amb temporitzador. Unes instantànies que semblen capturades frontalment per l'ull humà, sovint amb l'esfumatura que produeix un cos en moviment, cosa que dota l'enquadrament d'una atmosfera fantasmal. Unes imatges intenses, dotades d'una forta pulsió tràgica i d'una pàtina de melangia; carregades d'un simbolisme d'arrel surrealista i amarades d'un erotisme inquietant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada