Steiner, a la ja repetidament esmentada La idea d'Europa, planteja com a quart eix axiomàtic de la definició del continent "la nostra doble procedència d'Atenes i Jerusalem". Amb això vol assenyalar la preminència d'aquestes dues tradicions civilitzatòries en la construcció de la personalitat europea. Dues components poderosament fèrtils i expansives però que han mantingut també, al llarg del temps, una tensió dialèctica, de pols oposats.
Amb Atenes es refereix al que hom anomena el món clàssic grecoromà, una cultura vertebrada a partir de tres aportacions primordials: la música, la matemàtica i l'especulació racional, filosòfica i arrodonida per una constel·lació conformada per les teories politico-socials, els models estètics, les ciències experimentals..., que han conformat el marc del mode de vida occidental.
De l'altra banda, amb Jerusalem vol assenyalar l'herència hebraica, fonamental en la seva vessant religiosa i espiritual: el monoteisme i el llibre revelat, que són a la base i es projecten sobre el cristianisme (diversificat en els tres grans corrents: ortodox, catòlic i reformista) i sobre l'Islam; però també des d'una perspectiva laica, en la funció de "rent intel·lectual" que la diàspara jueva va suposar per al conjunt d'Europa i que Steiner sintetitza amb els noms de Marx, Freud, Einstein i Proust.
En arribar a Trieste, una de les primeres sensacions que vam tenir va ser, precisamant, la seva condició de cruïlla dels tres grans àmbits culturals que han conformat Europa: el llatí, el germànic i l'eslau. Un model de convivència que arrenca el segle XVIII, amb la seva declaració de port franc (1719) i amb l'edicte de tolerància religiosa de Josep II Absburg ( 1781), que va convertir la ciutat i el seu hinterland en un grèsol o laboratori d'experimentació de l'Europa plural i multiètnica i que, tot i els diversos i tràgics episòdis d'intolerància i genocidi que han sacsejat Europa, es manté en l'actualitat, tot i que subordinada a una preminència clara d ela seva "italianitat".
Així, el viatger, només arribar a la ciutat ja se n'adona de l'entramat urbà del centre de la ciutat, ben expressiu de la diversitat constitutiva de Trieste on, al voltant del tossal que guarda les petges de la fundació romana hi trobem el barri popular i mariner de la cavana, el gheto jueu i el potent eixample teresià. O bé serà atret d'immediat per l'ample ventall de confessions existents, amb els seus respectius temples ( catòlics, ortodoxos - grecs o serbis - diverses confessions cristianes protestants, jueus...). Una diversitat que sembla àmpliament compartida, com una mena de tret de caràcter dels triestins i com a patrimoni col·lectiu de la ciutat. I no tardarà massa en adonar-se'n de la presència ben viva de l'element eslau, sobretot si s'aventura per l'hinterland rural.
Finalment, al costat d'aquella sensació de tolerància i relació intercultural, no deixarà de percebre un toc de cosmopolitisme i progrés que resulta estrany en una ciutat relativament petita i que durant dècades ha estat arraconada, per circumstàncies polítiques en una mena de cul-de-sac. El testimoni encara viu d'aquell "no-lloc" que, amb la seva extraordinària densitat cultural, econòmica i social es va convertir en un dels pols de modernització de l'Europa contemporània, capdavanter no només pel que fa a l'àmbit de la literatura, sinò també en altres aspecte essencials de la modernitat com per exemple la psicoanàlisi, la nova psiquiatria o la física teòrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada