TRIESTE
L’he travessada tota
i una costa he pujat,
al principi poblada, enllà deserta,
closa per un murell:
un racó on, solitari,
m’assec. On ell acaba
diria que s’acaba la ciutat.
Trieste té una gràcia
esquerpa. Si agrada
és com un minyonàs golut i aspre,
d’esguard blavís i mans balderes
per regalar una flor;
com un amor
amb gelosia.
De la pujada estant, veig cada església
i els carrers descobreixo, vagin a platja lliure
o al turó de carena pedregosa
on una casa, l’última, s’aferra.
Giravolteja
entorn de tota cosa
un aire estrany, un aire de tempesta,
l’aire nadiu.
La ciutat meva que pertot és viva,
té el racó fet per mi, pel viure meu
esquiu i pensatiu.
Trad.: Tomàs Garcès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada