D'aquella baixada a l'infern que va constituir la història d'Europa del segle XX, Steiner fa derivar - a La idea d'Europa - la seva seua satel·lització al model "nordamericà", al qual se subordina no només militarment i políticament, sinó també a nivell cièntífic i tecnològic (una prevalènça a la que cal potser afegir també el pes progressiu de determinats països asiàtics, especialment de la Xina). "Vol dir això que la 'idea d'Europa' ja ha acabat el seu recorregut i no té futur?" - es pregunta el prestigiós assagista.
I la seva resposa, més que dirigida a la recuperació d'una supremacia en els nivells ja esmentats (tot i que la tradició científica europea hauria de seguir jugant un paper molt important), es planteja en el sentit "esperitual": "És vital que Europa reafirmi certes conviccions i audàcies esperituals que la nord-americanització del planeta - amb tots els seus beneficis i generositats - ha enfosquit". En definitiva, es tracta de recuperar l'alternativa utòpica del canvi social i civilitzatori, "podem somiar i hem de somiar de nou. Potser això només és possible a Europa".
Però, per aconseguir això, Steiner creu que cal reafermar-se en el binomi fonamental de la defensa de la diversitat cultural, representada en primer lloc per la riquesa de les diferents llengües i en l'esforç irrenunciable de preservar-les, així com la comvivència de la pluralitat ètnica, religiosa i ideològica, per a la qual cosa confia en l'expansió de l'agnosticisme que pot estar a la base d'un nou humanisme laic.
Trieste, aquesta ciutat relativament petita i durant tantes dècades arraconada, ens va semblar el laboratori privilegiat per aquest "reneixement europeu" perquè no ha deixat mai de tenir un gran dinamisme cùltural i científic: és la pàtria nativa o adoptiva d'un grup ben rellevant d'escriptors i intel·lectuals, és la seu d'importants institucions investigadores de primera línia com l'Internacional Center for Theoretical Phisics que hi va fundar Abdus Salam i de l'Scuola Internazionale Superiore di Studi Avanzati o ha estat el cresol d'experiments capdavanters com el projecte de reforma radical de la psiquiatria de Franco Basaglia... I, continuant la seva llarga tradició, tempta de manterir-se com un espai de tolerància interècnica i intercultural on puguen conviure diferents llengües i cultures. I, sobretot, com hem pogut comprovat personalment, compta amb l'obertura a l'altre, tan digna com generosa, que caracteritza la seva gent.
A tot arreu hi ha individus que formen una mena de Quart Món o de diàspora pròpia. Són gent senyorial i molt variada. Poden ser cristians o hindús, musulmans o jueus, pagans o ateus. Poden ser joves o vells, homes o dones, soldats o pacifistes, rics o pobres. Poden ser patriotes, però no són mai xovinistes. Independentment del país on es trobin, comparteixen els valors comuns de l'humor i la compassió. Quan ets amb ells saps que no et faran burla ni se sentiran incomodats per la teva presència, perquè els és igual quins siguin la teva raça, la teva fe, el teu sexe o la teva nacionalitat, i són prou comprensius per tolerar la ximpleria. No els costa riure i no els costa ser agraïts. Mai no són desagradables, i no es deixen intimidar per la moda, l'opinió pública o la correcció política. Aquestes persones són exilats en les seves comunitats perquè sempre són en minoria, però formen, encara que no ho sàpiguen, una nació poderosa. És la nació del no-lloc, i he arribat a la conclusió que la seva capital natural és Trieste. (...) Aquí sóc només una forastera i potser la meva manera de reaccionar és ingènua, però no deixa d'impressionar-me l'empatia que demostra la gent en aquesta ciutat i que es manifesta en situacions banals i quotidianes: el gest amistós que li fa un conductor a un altre quan enganxen la màquina del funicular al tramvia d'Opicina o els somriures que dediquen les dones al perfecte desconegut que s'incorpora a la cua de la venda de segells.
Jan Morris
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada