dissabte, 22 de març de 2008

Córrer l'andola (sopar al Caramull)

(panoràmica de la vall de Xaló)

El dijous vam tenir l’encert d’anar a sopar al Caramull, a Xaló. Ja feia prou de temps que no hi tornàvem, encara que sempre n’hem sortit plenament satisfets.
Xaló és un dels meus pobles preferits, per la seva vall tan representativa de la bellesa de la Marina i pel saber fer artesà dels seus habitadors: la fonda tradició vitivinícola, ara en procés de renovació, o la qualitat dels seus embotits – exemple ben viu de la mallorquinitat de la nostra comarca- o la seva rebosteria...
La cuina del Caramull arrenca d’aquella gastronomia popular que s’adiu tant amb el seu poble però s’empelta decididament de la modernitat i la innovació gastronòmica que ha arrelat fondament en la comarca des de fa ja dècades – a partir del mític Girasol - fins esdevenir la zona capdavantera de tot el País Valencià.
Aquesta vegada l’àpat, tot i que relativament lleuger, va resultar extraordinari i, com sempre, d'un preu molt de trellat. Per deixar-ne acomplida constància només cal descriure’l sintèticament: En primer lloc ens serviren una amanida on el verd es barrejava harmoniosament amb gallonets de taronja sanguina - ara naturals, ara elaborats amb una gelatina de la mateixa taronja – i amb bocins de formatge fresc de cabra, tot ben adobat amb un oli sorprenent, elaborat per un llaurador del mateix poble amb olives de classe blanqueta i picual. Deprés ja en serviren una successió ben ritmada de plats on, al costat de propostes tan popular com el polp amb penques, en vam tastar d’altres on, acompanyats de reduccions i salses intrigants, el perelló maridava amb el pernil, la botifarra amb la pera o el figatell amb el cabell d’àngel... La postra, una ració de brull amb melmelada de tomaca i meló que vam empassar-nos escatimant-la tant quan vam poder per allargar-ne el plaer d’amarar-nos de tanta cremositat i de tanta frescor.
I encara, abans d’anar-nos-en, vam poder fruir d’una curta i interessant conversa a propòsit el plaer de la restauració, o sobre futurs projectes, amb la parella de dones, Inés i Xaro, que regenta el restaurant, En definitiva, una nit memorable. Una d’aquestes ocasions, tan necessàries, que et reconcilien amb el temps i amb la terra que ens han tocat per viure.

2 comentaris:

Begonya Mezquita ha dit...

Hmm! Dinar a la Marina, que bo, el menjar, la llum i el paisatge. Crec que aquesta comarca és la reserva del País Valencià. Salut!

josepmanel ha dit...

Tinc un amic de Gata, posseït per l’esperit del Montgó que, de tant en tant, ens proposa recorreguts per la seua mítica Marina. Potser es conegueu i tot: Joanjo Masó. Ens guia les passejades amb tal devoció que qualsevol no acaba combregant en la seua fe...