L'adolescent bufetejat
Els mateixos cops que el tiraven a terra el llençaven al mateix temps lluny vida endavant, cap als anys futurs on, quan sagnaria, ja no seria a causa de la iniquitat d’un sol. Talment l’arbust que reconforta les seves arrels i prem les seues rames esbaltides contra el fust resistent, descendia de seguida a reculons en el mutisme d’aquest saber i en la seva innocència. Finalment s’escapava, s’enfugia i esdevenia soberanament venturós. Atenyia el prat i la bardissa de canyes, el taquim del qual acaronava i en percebia el sec estremiment. Semblava que allò que la terra havia produït de més noble i de més perseverant, l’havia, en compensació, adoptat.
Hi tornaria així fins al moment que, desapareguda la necessitat de rompre, s’alçaria dret i atent en mig dels homes, a la vegada més vulnerable i més fort.
Hi tornaria així fins al moment que, desapareguda la necessitat de rompre, s’alçaria dret i atent en mig dels homes, a la vegada més vulnerable i més fort.
(De Les matinaux)
Arbres de la Vau Clousa (la Vauclouse)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada