El primer que va fixar la meva atenció sobre aquest llibre va ser el seu segell editorial, la col·lecció “lectures centrals” d’Arcàdia, perquè ja n’havia llegit algunes publicacions anteriors – Les fronteres del diàleg, de Claudio Magris, Els reptes de l'educació en la modernitat líquida, de Zygmunt Bauman i Marques, de Bernardo Atxaga – amb plena satisfacció. Es tracta d’un conjunt de volums breus - gairebé d’uns opuscles que amb prou feines si sobrepassen la cinquantena de planes - destinats a fer conèixer materials de tipus bàsicament divulgatiu; tot i això, em sembla un projecte editorial ben interessant, tant a nivell formal, per la seva factura senzilla i elegant a l’hora, com pel que fa al contingut, atesa la rigorosa selecció de temes i d’autors.
Després ja em van atraure el títol i l’autor. Em trobava davant d’un escriptor romanès d’origen jueu que, tot i la seva condició errant, proclamava el seu lligam indissoluble amb la pròpia llengua. I això em va afuar el desig de conèixer alguna cosa més sobre aquella cultura llatina aïllada entre terres eslaves, així com endinsar-me en les peripècies i les reflexions sobre identitat i pertinença d’un ésser humà obligat a desarrelaments successius, situat en la cruïlla de diverses identitats, sovint enfrontades.
El text ens mostra, a la manera de pinzellades impressionistes, la trajectòria vital de l’autor que va nàixer l’any 1936 a la regió romanesa de Bucovina i resideix actualment a Nova York. Entremig, assistim a un seguit de d’exilis: als cinc anys la deportació al camp de concentració de Transdnièster, amb l’alliberament per l’exercit roig i el retorn a la terra nadiva un llarg i progressiu exili interior front a l’asfíxia d’una societat totalitària, i amb l’elecció, el 1986, l’exili exterior - primer a Alemanya i després als EE.UU. - l’adopció progressiva de la condició d’apàtrida.
Paral·lelament a aquest progressiu estranyament territorial, s’aferma l’adhesió del notre l’escriptor al romanès, la llengua primigènia, esdevindrà el seu eix identitari. Això constitueix un fet particularment interessant si tenim en compte que la seva condició de jueu i la seva formació cosmopolita haurien pogut espitjar-lo més fàcilment cap al refugi israelià de la terra promesa i la decantació envers el jiddisch o l’hebreu, llengües que també coneixia perfectament - com és el cas de l’escriptor i paisà Dan Pagis o, d’altra banda, cap a l’adopció de la llengua de l’exili, com passa amb E. Ciuran o Paul Celan.
Marea coneix tots aquests casos de canvi lingüístic, i en parla en aquesta obra posant-hi fonamentalment, d’una banda, el trauma que aquell abandonament suposava i, de l’altra, la significació central que té la llengua, qualsevol que siga l’elegida com a pròpia, a l’hora de conformar la identitat: “Per a l’escriptor, un exiliat per excel·lència, la llengua és la seva placenta ... La llengua representa la nacionalitat veritable de l’escriptor, el seu sentit de pertinença; la llengua n’és la casa i la pàtria”. D’aquí el drama de l’escriptor exiliat – “l’honor de ser un apàtrida anava acompanyat de la maledicció d’esdevenir mut com a escriptor” – s’imposa com a tema central de la segona meitat del llibre: D’una banda, la llengua pròpia com a “primer i últim refugi, la llar immutable de la infantesa, el lloc de supervivència” Però, d’altra banda, veure’s abocat a ser “un escriptor en traducció que escriu, a l’exili, en la seva llengua materna”.
Una dicotomia existencial on, paral·lelament a “la por a la traducció” - la incertesa i l’estranyament que suposa haver de publicar la teva creació a través del seu transvassament a una altra llengua – amb la temptació, fins i tot, de simplificar el teu discurs per adaptar-lo al reduccionisme de la traducció, d’escriure per al traductor -, hi trobem un nou impuls fecundador en el qual “la llengua ‘vella’ ara és només teva, és la màgia al servei de la qual has estat en la vida abans de la mort de l’exili i en el renaixement a través de l’exili”; la llengua pròpia esdevé el vehicle essencial d’un procés d’essencialització en el qual “la llengua exiliada deixa de ser tan sols la llengua del passat transportat al territori codificat del present, i esdevé, a poc a poc, la llengua d’un estranyament íntim, inevitable”
Fins que “la peregrinació, la condició de refugiat, de nòmada, d’expulsat, sembla ara una condició privilegiada, perquè es concentra en l’essencial. És un aprenentatge de l’exili que és la vida mateixa, un aprenentatge de l’estranyament, en preparació de l’exili darrer”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada