diumenge, 8 d’abril de 2012

Jo que de la gran Safo en sóc parell: (versions de Paul Verlaine, 2)


(Imatge: Gabrielle d'Estrees)

Les Amigues, I
DALT DEL BALCÓ


Totes dues miraven partir les oronelles:
la blanca de pèl bruna,  i l’altra rosa i rossa,
amb llurs lleugers barnussos guarnits de vella blonda
serpejant vagament, núvols, a l’entorn d’elles.

Ajustades les dues, amb llangors d’asfodels
Mentre la lluna s’alçava al cel tova i rodona
Gustaven a glopades l’emoció pregona
Del vespre i la gaubança trista dels cors fidels.

Els braços cenyint, molls,  les cintures estretes
Parella tan estranya que se’n plany de les altres
així, dalt del balcó, glatien les donzelles.


Rere d’elles, al fons de l’alcova tan fosca
I tan rica, emfàtic com un tron de melodrames
I ple d’odors, el Llit, desfet, s’obria en l’ombra.