dimecres, 31 d’octubre del 2012

Afinitats electives: Claude Cahun, un espill caleidoscòpic.





  Claude Cahun, de nom Lucy Schwob (1894 - 1954), va nàixer a Nantes en una família de prestigiosos intel·lectuals jueus. Estudia Filosofia l Lletres a La Sorbonne i, a partir de 1920, va fixar la seva residència a Paris on s'integra plenament en el moviment artístic avantguardista, i especialment amb el grup de dones de la Rive Gauche. Artista polifacètica, escriu (poesia, assaig, relats...), fa teatre... i sobretot fotografia, on destaca la seva singularitat tant en el tractament reiterat de l'autoretrat, com en l'experimentació amb la imatge (fotomuntatges, collages, jocs visuals, sobreimpressions...).


   Profundament compromesa amb l'esquerra, Claude Cahun va formar part de l'Associació d'Escriptors i Artistes Revolucionaris (d'inspiració comunista), del grup Contre-Attaque que encapçalaven George Bataille i André Breton i de la Federació Internacional per un Art Revolucionari Independent, d'orientació troskista. El 1937 va traslladar la seva residència, juntament amb la seva companya Suzanne Malherbe - amb qui va compartir, també, bona part de la seva activitat creadora - a l'illa de Jersey on, arran de l'ocupació nazi de l'illa durant la segona guerra mundial, varen desenvolupar una intensa activitat de lluita, integrades en la resistència, fins que fou arrestada i condemnada a mort. Sortosament l'illa fou alliberada pels aliats poc abans de la data prevista per a la seva execució. Claude Cahun va morir a Jersey en 1954.

   La seva obra, recuperada i revaloritzada a partir dels anys noranta del segle passat, ens sobta per la modernitat del tractament del propi cos com a subjecte de l'acció creadora i pel seu posicionament de superació de la visió bipolar de gènere amb la reivindicació del caràcter múltiple de la identitat (...embrollar les cartes. Masculí?, Femení? Depén dels casos. Neutre és l'únic gènere que em convé sempre). Un posicionament que hom pot relacionar, en certa manera, els plantejaments actuals de la teoria Quer.





Em veig, doncs existeixo

   

dimarts, 30 d’octubre del 2012

Miguel Hernández, en els 102 anys del seu naixement





   L'any passat publicava aquest post per recordar els 70 anys de la mort del poeta del poble. Avui que en fa 102 del seu naixement, vull recordar-lo amb un poemar seu, tan breu com intens:


Muerto mio.
Te has ido con el verano.
¿Sientes frio?

(Cancionero y romancero de ausencias)



dilluns, 29 d’octubre del 2012

diumenge, 28 d’octubre del 2012

L'Amic Tomàs Llopis s'ha endut l'Andròmina a casa




   Ja fa temps que salude el  meu amic Tomàs amb l'expressió "caro amico", però avui, en assabentar-me'n en retard que ha guanyat l'Andromina dels premis Octubre d'enguany li he "càrot amico". Si, si... Carot pot estar d'enhorabona en compartir premi amb una persona i un intel·lectual de tanta vàlua. 
   De sobte, parlant, parlant..., m'he adonat que un altre amic i recent guanyador del mateix premi, Rafa Gomar, té residència també a Pego i li he dit si no seria l'aigua d'aquell poble....? Això ens ha fet caure de seguida que la coincidència és molt major ja que viuen al mateix carrer, quasibé una casa enfront de l'altra:  Ja ho sabeu, narradors i narradores, si voleu fer bona literatura aneu-vos-en a viure al carrer de la Pau. De Pego, és clar!


Veriueu-ho: Apocalipsi, 6. Rita i la independència




divendres, 26 d’octubre del 2012

Poesia (3)


(imatge: Balthus)



La poesia, és un joc amb el silenci.

Kirmen Uribe


dimecres, 24 d’octubre del 2012

Oreig de mar







La mar repunta
mamelletes de fera
com una xarxa

l'aura aixeca les faldes,
s'esvaloten les barques.


dilluns, 22 d’octubre del 2012

Afinitats electives: Sylvaine Vaucher, saber-se dona






  Sylvaine Vaucher (Suïssa, 1942), fotografia les dones com si es tractés d'un acte  auto-referencial, de la més pura intimitat.
   Hi  assistim al desplegament d'aquest desvetllament talment un llamp que deixa un traç espectral, confús i en suspens,  de desig.




La dona, si. ¿Per ventura no sóc jo una d'elles i les conec directament?



divendres, 19 d’octubre del 2012

Jo que de la gran Safo en sóc parell: (Versions de Paul Verlaine, i 10)


(imatge presa de la xarxa)


Balada de la mala reputació




Ara i adés tingué alguns diners
I va pagar els seus camarades
D’un sexe o de dos, intel·ligents
O encisadors, o bé d’ambdues classes,
Sense que en els esperits malalts
La seva bona reputació
No sofrís res més que trompellons!
Lúcul? No. Trimalció

Sota el seu sostre, hi havia cants
I paraules de cap mena fades.
Eros i Bacus tan tolerants
Presidien aitals serenates
Que acompanyaven les  abraçades.
Després cessaven cors i converses
Per altres  empreses poc esquerpes
Lúcul? No. Trimalció

 L’alba apuntava i aquells dolents
La saludaven amb cent albades
Que desvellaven de lluny les gents
Del puntet, i amb mil copes ben rases.
Nogensmenys uns  incerts brigades
-          Per zel o denunciació? –
testificaven per l’alcaldia.
Lúcul? No. Trimalció.



      Endreça

Princep, oh molt alt marqués de Sade
Un ratolí pel vostre plançó
Tan ardit rere la palissada.
Lúcul? No. Trimalció.



(Parallèlement)


Gent, 9: Dues dames blaves (vora l'aigua, conversant)





dijous, 18 d’octubre del 2012

Sylvia Kristel en el record


(Sylvia Kristel a la pel·lícula Emmanuelle)


   Avui, en llegir la notícia de la seva mort, ha pensat que la Sylvia Kristel va estar un dels terratrèmols (l'altre fou, segur,  Maria Schneider) que van fer brollar els guèisers de la meva generació. 
   En aquest cas, a més, hi havia l'afegit, gens negligible, que entre la tropa corria la brama (no sé si certa o no) que l'esplendorosa cadira de braços des d'on ella ens incitava, havia estat fet en una fàbrica de mobles de jonc i vímet del meu poble.

Lliçó de la poesia




   Una de les lliçons que he après de l'escriptura de la poesia és l'economia del llenguatge. Utilitzo la paraula justa per donar el màxim de la maera més econòmica.

Barry Gifford



dimecres, 10 d’octubre del 2012

Pensaments, 44: De l'esquer




L'esperó de la passió és l'esquer. La força de l'esquer és l'equívoc.





Jo que de la gran Safo en sóc parell: (Versions de Paul Verlaine, 9)



(imatge: Mikao Kono)



Dona i gata
Femme et chatte



Ella jugava amb la seva gata
I era una meravella de veure
Com la mà blanca i la pota blanca
Cabriolaven en l’ombra del vespre.

Ella amagava - quina malvada! –
Dins els guants recamats de negror
Ben letals les seves ungles d’àgata,
Tallants i fulgents com un raor.

L’altra també s’hi feia la maula
retraient la seva urpa acerada,
Però el diable n’era ben atent.

I a dins l’alcova on, tan eufònic, 
Dringava el seu riure llambresc,    
Hi brillaven quatre punts fosfòrics .


(Poèmes saturniens)


dimarts, 9 d’octubre del 2012

Amb motiu d'un altre 9 d'octubre





A SANT VICENT FERRER


Epístola amb segell d'urgència


A boqueta nit


...
M'afluixaré els cordons de les sabates.
O em quedaré,  dempeus, descalç sobre els taulells.
Diré una lletania de quatre coses clares.

M'esmolaré la llengua, si vols, en un rastell.
Em llavaré les mans amb aigua i amb sabó.
Em tallaré les ungles ben acuradament.

Mira: he de lluitar. Déu em vol vencedor.
No em dónes, doncs, la pau, car me la vull guanyar.
El cor em creix i em creix, com el pa en l'alcavor,

mentre vaig, vinc i torne. No em dónes, doncs, la pau
ni la serenitat: són un luxe, només,
i no estem per a luxes. Vull anar i tornar

i fer el meu camí, cada jorn, ardentment. 
El meu camí, les meues coses, calentes, meues.
Dóna'm lluita, car jo ja posaré el demés.

Que em facen les paraules servei concret de pedres
per tirar-les a un riu o tirar-les a un cap.
Deixa´m, així, dempeus: açò només et pregue.

Dóna'm lluita, car no vull posar-me a adorar
els ídols imbecils de les paraules, ara
que és temps d'agafar-les com ganivets o malls.

És temps d'agafar-les i fer-les foc i flama,
de dir açò i allò clarament i tenaç.
Dóna'm lluita i motius de plany o d'esperança.

...

(Recomane tenebres. La nit)

Vicent Andrés Estellés








dissabte, 6 d’octubre del 2012

Afinitats electives: Ilse Bing, la "reina de la Leica".






   Ilse Bing (Francfort, 1899 - Nova York, 1998), fotògrafa, poeta i artista plàstica, va nàixer a Alemanya dins una familia benestant de comerciants jueus.
   Va canviar els estudis de matemàtiques i física pels d'història de l'art i realitza la seva tesi doctoral sobre l'obra de l'arquitecte Friedrich Gilly. Inicia un acostament autodidacta a la fotografia a partir de 1925 i, quatre anys més tard, es compra una Leica que ja no abandonarà mai.
   El 1930 se'n va a Paris on fa coneixença amb dels fotografs més rellevants de l'època, entre ells Andrei Kértetz i s'hi dedica a realitzar reportatges per a diverses revistes. En 1932 realitza la seva primera exposició a Nova York.
   El 1941 es casa amb el pianista Konrad Wolff, també jueu  i, després de patir un breu internament al camp de Gurs, es traslladen als EE.UU fugint de la persecució nazi. El 1946 demana la nacionalitat estadounidenca. A partir del 1959 abandona la fotografia per dedicar-se a las pintura, el collage i la poesia.
   El seu estil està marcat, com ja hem avançat, per l'ús de la càmera Leica, se la va arribar a anomenar la reina de la Leica, i per l'ús del blanc i negre, que va mantenir exclusivament fins al 1946.
    El que m'atreu especialment del seu estil és sentit de la composició, l'ús de les simetries i de les repeticions jugant amb la realitat i les seves ombres, la màgia del blanc i negre que integra a la perfecció textures, clarobscurs...


dimecres, 3 d’octubre del 2012

L'art dels versos de Louis Aragon




   Aquest estiu he estat llegint Les yeux d'Elsa de Louis Aragon. Avui que s'acompleixen els 115 anys del seu naixement, en vull començar un petit homenatge amb aquest fragment del prefaci que ja vaig citar fa poc  i que, per a mi, constitueix tota una poètica:

   L'art dels versos és l'alquímia que transforma en belleses les febleses

i reblar amb la primera estrofa de l'obertura al "Cantique d'Elsa", que diu així:

Je te touche et je vois ton corps et tu respires
Ce ne sont plus les jours de vivre séparés
C'est toi, tu vas tu viens et  je suis ton empire
pour le meilleur et pour le pire
Et jamais tu ne fus si lointaine à mon gré