A SANT VICENT FERRER
Epístola amb segell d'urgència
A boqueta nit
...
M'afluixaré els cordons de les sabates.
O em quedaré, dempeus, descalç sobre els taulells.
Diré una lletania de quatre coses clares.
M'esmolaré la llengua, si vols, en un rastell.
Em llavaré les mans amb aigua i amb sabó.
Em tallaré les ungles ben acuradament.
Mira: he de lluitar. Déu em vol vencedor.
No em dónes, doncs, la pau, car me la vull guanyar.
El cor em creix i em creix, com el pa en l'alcavor,
mentre vaig, vinc i torne. No em dónes, doncs, la pau
ni la serenitat: són un luxe, només,
i no estem per a luxes. Vull anar i tornar
i fer el meu camí, cada jorn, ardentment.
El meu camí, les meues coses, calentes, meues.
Dóna'm lluita, car jo ja posaré el demés.
Que em facen les paraules servei concret de pedres
per tirar-les a un riu o tirar-les a un cap.
Deixa´m, així, dempeus: açò només et pregue.
Dóna'm lluita, car no vull posar-me a adorar
els ídols imbecils de les paraules, ara
que és temps d'agafar-les com ganivets o malls.
És temps d'agafar-les i fer-les foc i flama,
de dir açò i allò clarament i tenaç.
Dóna'm lluita i motius de plany o d'esperança.
...
(Recomane tenebres. La nit)
Vicent Andrés Estellés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada