dimarts, 25 d’agost del 2009

L'escapada de l'estiu, 5: Com mirar Porto?




   Ja feia temps que desitjava visitar Porto, era un interés latent però clarament instal·lat en el meu horitzó d'expectatives. Finalment això ha pogut ser i he de dir que el resultat ha estat molt satisfactori.
   La meva imatge de Porto s'associava a aquell pol que confronta dues ciutats, l'una assentada sobre la capitalitat de l'estat, privilegiada des del poder... (Madrid, Roma...) i l'altra sostinguda sobre una potent societat civil, amb un pols econòmico-social dinàmic... (Barcelona, Milà...). Això però, en anar coneixent-la no parava de veure-hi paral·lelismes amb la nostra València: una àrea metropolitana d'una dimensió molt semblant ( al voltant del milió i mig d'habitants), un metro nou i encara relativament incomplet, una estació de ferrocarril, Sao Bento, que em remetia clarament a la nostra del nord  -sobretot per aquell vestíbul de parets cobertes de grans mosaics fets amb manisetes-, l'espectacular ajuntament neogòtic i la plaça que presideix, una torre dos clérigos que em recordava, sense saber perquè, la nostra de Santa Caterina, la clara dominància del barroc...
   Tanmateix, el seu pols vital vital em remetia a la València de Vicent Andrés Estellés, ara ja soterrada sota l'ensulsida provocada per la grandiloqüència banal que hi ha imposat amb tant d'èxit el Partit Popular. I és que a Porto també s'hi detecta, de seguida, una tan forta com serena consciència de singularitat, d'autoestima..., coses que la situen a l'antípoda del malaltís sentiment d'inferioritat i de la bufa provinciana que enpudega els pulmons del nostre cap i casal.
   Per entreveure Porto cal explaiar-se en les magnífiques perspectives generals tant afavorides pel seu desplegament sobre un terreny ondulat, puntejat de multiples tossals-mirador que t'aboquen a bigarrats barris en pendent atropellats del desig de morir a la ribera de l'imponent Douro. Però, a més a més, cal plegar-se a les rues que la vellesa i la pobresa han anat deixant sobre la seva pell... i poder assaborir, així, la vitalitat d'una ciutat que es vesteix de rajoletes de color i que arriba a recordar-te l'èxtasi caòtic d'algunes velles ciutat mediterrànies com Palerm.
   Després, a poc a poc, entre aquest extraordinari placton popular (que hom pot veure sintetitzat, per exemple, visitant el tan bigarrat com decadent mercat del Bolhao) hi van surant les mostres més evidents de la seva potència econòmica o cultural amb els cellers de vi, les magnífiques cafeteries, la Casa da Música de Koolhaas o el màgnific complex museístic de Serralbes.
De tot això, ja en parlarem.