He dubtat si hauria d'afegir encara una altra entrada en aquesta mena de crònica de la meva jubilació. Em fa una certa nosa que no es converteixi tot plegat en un esbombament d'elogis excessius i exagerats, tot i que poden resultar lògics en aquest tipus de celebracions.
M'he decidit però, finalment, a concloure amb el lliurament d'aquest emotiu escrit de felicitació que em van lliurar els alumnes d'aquella primera promoció d'ensenyament en valencià a Pedreguer. I ho he fet perquè, d'una banda, amb això faig justícia a tantes mostres d'autèntic afecte que m'han expressat tant els alumnes actuals com molts dels que he tingut al llarg de la meva vida professional; d'altra banda, perquè amb el que m'han expressat he descartat la idea, que en aquest darrers anys m'ha assetjat algunes vegades, que semblava que el treball realitzat no havia servit per a res o per a ben poc.:Veient-los, escoltant-los i llegint-los he comprés que el meu gra de sorra potser si que ha contribuït a anar construint l'alternativa que algun dia puguí assolir canvis socials fonamentals en el sentit de l'alliberament personal, nacional i social, la societat plenament lliure, democràtica i solidària a què sempre he aspirat.
1 comentari:
Com que no he estat alumna ni companya teua no et puc fer elogis :):) Però si una bona part del teu alumnat guarda bons records de tu, i amb tu ells i elles han aprés a aprendre en totes les facetes de la seua vida, ja pots donar-te per satisfet.
Publica un comentari a l'entrada