Pendejos!

...I  hi ha els  pendejos assassins que són aquells que disparen contra la poesia.

Pensaments, 14: El gran clivell

És el pas del so a la veu qui va escindir l'home i hi va fer nèixer Déu.

Escapestiu'11: (2) Trieste a peu

   El segon d'aquells eixos axiomàtics amb que Steiner basteix la definició d'Europa, a La idea d'Europa, és "el paisatge que podem recórrer, abastable i d'escala humana"; i això vol dir, d'una banda," que "Europa sempre s'ha pogut fer, i es pot fer, a peu " i, d'altra banda, que "d'una manera metafòrica, però també material, aquest paisatge ha estat modelat, humanitzat per peus i mans". 

   Trieste és un exemple paradigmàtic d'això. Al voltant de la Piazza de l'Unità un conjunt de barris - l'antiga Cavana marinera, el tossal on es va erigir la primitiva ciutat romana, el ghetto jueu, el burg teresià... - i un corrent continu de gent transitant a peu d'un a un altre: de casa a la feina, de compres o d'esbarjo..., i que veiem representant en les figures en bronze dels seus escriptors més estimats (Joyce, Svevo, Saba) fent l'acostumada passejada. Nosaltres també vam fer i refer els múltiples itineraris - literari, històric, dels cafès...- o, simplement, varem vagarejarper la trama amable de la ciutat. De tot aquest bell caminar eligiria la passejada al llarg del molo Audace, un moll pla totalment exempt de construccions, amb les dimensions justes per acollir a tota hora les plàcides passejades dels triestins - joves, adults o vells. Així com vas endinsant-t'hi a poc a poc, i s'atenua el brogit de la ciutat, i va imposant-se la presència lleugera de la mar tens la sensació tan plàcida con efervescent, de caminar per sobre de l'aigua.

   Però tan important com la ciutat és el seu interland rural constituit per l'estret corredor entre el mar i les terres eslovenes que constitueix el massís del Carso. Un espai que et sorprés així com vas fent-lo teu per la seva densitat de població - més gran de la que, en un principi, pot semblar el reguer de població dispersa que uneix en un contínuum el conjunt de petites poblacions- o per la realitat semisubmergida de la seva important component eslovena. Un territori farcit d'itineraris de natura ben interessants, que es pot recórrer a peu, si tinguessis temps suficient, i que està, també, perfectament comunicat pel transport públic triestí, on cal recomanar l'entranyable tram di Opicina. En aquest entorn, l'experiència més interessant per a nosaltres la va constituir la passejada al llarg del Sentiero Rike, un camí que uneix el castell de Duino (on Rike va escriure les seves cèlebres Elegies) amb la badia  de Sistiana, prou protegit per la vegetació tot i vorejar un llarg i escarpat mirador penjat sobre la mar, le falesie di Duino

Afinitats electives: Francesca Woodman, el capoll de la dona

   El seu tema és el cos de la dona. El seu propi cos gairebé exclusivament. Una recerca obsessiva del capoll originari a través de l'espill i de la fusió mimètica amb un entorn-úter solitari i decrèpit, decadent.

   La fotògrafa americana Francesca Woodman - de pares artistes i d'arrels italianes - va començar la seva intensa tasca creativa als tretze anys i la va interrompre abruptament - juntament amb la seva vida - als vint-i-dos:  "La meva vida és un sediment molt vell en una tassa de cafè i preferiria morir jove deixant-hi diverses realitzacions ... en compte d'anar esborrant atropelladament totes aquestes coses delicades". La seva obra ha estat exposada al públic, majoritàriament, per decisió de la família, després de la seva mort.

    Es tracta de fotografies en blanc i negre, de petit format i amb una presència significativa del gra que, pel fet de tractar-se en la seva major part d'autoretrats estan realitzades amb temporitzador.  Unes instantànies que semblen capturades frontalment per l'ull humà, sovint amb l'esfumatura que produeix un cos en moviment, cosa que dota l'enquadrament d'una atmosfera fantasmal. Unes imatges intenses, dotades d'una forta pulsió tràgica i d'una pàtina de melangia; carregades d'un simbolisme d'arrel surrealista i amarades d'un erotisme inquietant.

Video: Dove lei non è (Tributo a Francesca Woodman)

Escapestiu'11: (1) els cafès triestins.

   George Steiner estableix, al seu opuscle La idea d'Europa, cinc trets axiomàtics per definir el vell continent. El primer és l'existència de cafès: "Dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de la 'idea d'Europa'" i, més encara, "Mentre hi hagi cafès, la 'idea d'Europa' tindrà contingut". 

   Si això és cert, i jo ho crec, Trieste és un dels melics d'Europa atesa la qualitat i la importància de les seues cafeteries. El cafè irromp a la ciutat a mitjans del XVII, practicament quan, la seva proclamació de port franc esdevé ràpidament una ciutat clau, el port mediterrani de l'imperi austro-hongarès.  Encara ara ´hi trobem un grapat dàquells  cafès "històrics" on es reunien les diverses ètnies o religions es xerrava, es feien negocis, es conspirava o s'escrivia bona literatura.  Durant la nostra curta estada hem pogut fruir del bon cafè i de l'ambient acollidor de dos dels més importants: el més antic, el caffè Tomaseo (1830), i al més modern, el caffè San Marco (1914). N'hi ha d'altres com el delli Specchi, el Torinese, el Urbanisme, el Piron, el Tergesteo...

   Però el més fascinant de tot això es l'experiència inoblidable d'anar pels carrers i, de sobte, inspirar l'aroma perfumat del bon cafè, amb aquella atracció marejadora.

   

  

Miquel Pairolí, en el record

    Anit arribàvem de Trieste i encara vaig voler entrar fugaçment a internet. Així em vaig assabentar de la mort de Miquel Pairolí, cosa del tot inesperada, almenys per a mi, i que em va trasbalsar profundament.

    No feia massa temps que havia llegit Octubre, el tercer lliurament del seu dietari, i havia deixat les meues impressions en un post. Ara rellegeixo el llibre per damunt i me n'adono de com hi és present el tema de la mort, tractat amb aquella mena de comunió "panteista" amb la natura, de fugacitat oriental i d'estoicisme ( o també epicureisme) clàssic que em va cridar poderosament l'atenció en aquella primera lectura. Em quedo, potser, amb aquesta entrada:

Infinita fluència.- A la natura tot és fugaç, tot passa,tot és en transformació constant. Heràclit ho va definir amb una frase hàbil, que no té principi ni fi: "...la universal i fugissera inestabilitat de la fluència infinita..." Aquesta dinàmica afecta a tots els éssers, però és ben diferent dels uns als altres. Les plantes de l'hort neixen, creixen, donen fruit i moren en unes setmanes o pocs mesos. Alguns arbres poden viure segles. El còdol de riera va canviant de forma amb els anys. L'aigua el va llimant i afinant, s'engruna i s'arrodoneix. La llum del dia s'insinua, augmenta, arriba a un punt de màxima potència, declina i s'esvaiex. De la claror del matí a la foscor de la nit, tot és trànsit.

   No és pas diferent la vida humana, que passa, com l'arc del dia, del cos del nen al cos del vell. En tot, però, en la planta, en el còdol, en la llum, en el cos hi ha un estat de bellesa que pot durar un minut o cinquanta anys. La forma assoleix aleshores una expressió justa, un equilibri. Sembla que aquell ésser aconsegueixi l'harmonia de la pròpia natura i una plena afirmació d'ell mateix, de la seva força o de la seva delicadesa. És en aquest punt, que és tan fugisser com ho va ser la immaduresa o ho serà la decadència, que fa bo d'observar-lo, gaudir-ne, fins i tot enamorar-se'n.

   Miquel Pairolí ens ha deixat just en aquest moment de plenitud que enamora - vegeu sinó teló, el darrer escrit  de la columna "l'escaire", que publicava a l'Avui. A nosaltres ens toca ara perllongar-lo gaudint de la lectura dels seus textos.

El viatge

     El viatge en l'espai és alhora un viatge en el temps i contra el temps.

Claudio Magris

Primera elegia de Duino, de R.M. Rilke

PRIMERA ELEGIA DE DUINO

Qui, doncs, si jo cridés, em sentiria d’entre els ordres
dels àngels? I, fins posat que un d’ells de sobte m’acollís
en el seu pit, m’esvaniria jo davant la seva
més potent existència. Perquè el bell no és res més
que el començ del terrible, que encara suportem tot just,
i ens meravella tant perquè amb indiferència
desdenya destruir-nos. Tot àngel és terrible.
I així, doncs, em continc i m’empasso el reclam
del fosc sanglot. Ah, qui, aleshores,
ens pot servir? No els àngels, no els homes,
i les bèsties sagaces ja s’adonen prou
que no ens trobem gaire segurs a casa, al món
interpretat. Ens queda tal vegada
algun arbre al vessant per tal que cada dia
puguem veure’l, ens queda el carrer d’ahir
i la fidelitat aviciada d’un costum
que es va trobar a gust amb nosaltres i per això restà i no va anar-se’n.
Oh, i la nit, la nit, quan el vent ple d’espai còsmic
ens rosega la cara; per a qui no romandria, l’anhelada,
que dolçament decep, que enfront del solitari cor
àrdua es dreça? És més lleu per als amants?
Ai, ells no fan més que tapar-se l’un a l’altre llur fat.
No ho saps encara? Llança el buit enfora dels teus braços
cap als espais que respirem; potser els ocells
sentiran l’aire eixamplar-se amb vol més íntim.

 ...

Trad.: Joan Vinyoli

Per llegir-la COMPLETA

Trieste, d'Umberto Saba

TRIESTE

L’he travessada tota

i una costa he pujat,

al principi poblada, enllà deserta,

closa per un murell:

un racó on, solitari,

m’assec. On ell acaba

diria que s’acaba la ciutat.

Trieste té una gràcia

esquerpa. Si agrada

és com un minyonàs golut i aspre,

d’esguard blavís i mans balderes

per regalar una flor;

com un amor

amb gelosia.

De la pujada estant, veig cada església

i els carrers descobreixo, vagin a platja lliure

o al turó de carena pedregosa

on una casa, l’última, s’aferra.

Giravolteja

entorn de tota cosa

un aire estrany, un aire de tempesta,

l’aire nadiu.

La ciutat meva que pertot és viva,

té el racó fet per mi, pel viure meu

esquiu i pensatiu.

Trad.: Tomàs Garcès

Camí de Trieste

   Pilar coneix el llistat - tot i que nebulós, inacabat... - de les meves ciutats preferides (algunes ja he tingut la sort de visitar-les, d'altres seran sempre un somni ); sabia, per tant, que Trieste hi ocupava un lloc preferent i per això va decidir, ja fa uns mesos, regalar-me, per encetar l'estiu, un breu viatge a aquesta ciutat cruïlla d el'Adriàtic.

   El darrer cap de setmana vam estar a Barcelona. El motiu principal era que la meva filla Marina feia una representació de Commedia dell'arte, com a treball de fi de curs, però vam tenir temps també de visitar l'exposició sobre La Trieste de Magris que s'exhibeix al CCCB fins al 17 de juliol. La mostra és realment magnífica, tan varida com suggerent.

   La vessant literària hi és privilegiada, i és això precisament el que més m'interessa de la ciutat. Em fa molta il·lusió rastrejar les petjades de Joyce i d'Svevo, de Saba i de Rilke, però també coneixer d'altres escriptors triestrians, en italià i en eslovè, i que ens amerem d'aquell aroma a la vegada de singularitat i de cosmopolitisme, de multiculturalitat i d'obertura que tan bé ens ha descrit Claudio Magris.

   Anirem contant-ho.