divendres, 28 d’octubre del 2011

Escriure poesia




   Escriure poesia és ... encara per a mi un enigma i potser per això encara en seguesc escrivint.

Ramon Guillem


dimarts, 25 d’octubre del 2011

Un ésser mòbil: (versions de Paul Éluard, 27)



Tota la vida

El cinyell dels teus braços enlluernadors i frescos
Una aventura de primavera al temps de la calor
Verd als prats blancs
Crivellada d’esperança i de rosada.

No oblidem el rossinyol
Ni el joc d’escacs amagat dins l’arena
Ni els ossos dels morts
Ni les fulles mortes endinsades
En l’eternitat de Desembre.

Un esguard llarg com el silenci
En aquest moment naixem
Benaurança dels ulls l’amor és sense límits
Vella confiança conservada
Braços pròdigs braços repetits
Nodrits de somnis.

Com si no hi hagués ningú més que nosaltres dos a la terra
I el somriure dels nostres gestos simples.
Podem permetre’ns
De no oblidar res
Promeses sense raó quan tot ha estat jurat
Des de sempre
No tenim res per inventar

I anem pertot.

(Une  longue réflexion amoureuse)



dissabte, 22 d’octubre del 2011

Afinitats electives: Chema Madoz o el minimalisme poètic.




   El que més m'agrada de l'obra de Chema Madoz (Madrid, 1958) és la seva opció creativa desenvolupada sobre els eixos de la senzillesa i la poeticitat.  Un estil molt personal, acostat a determinats gèneres literaris basats en el minimalisme i en el l'expressió simbòlica - ben estimats per mi - com el poema visual o el haiku.

   És tracta d'efectuar subtils descontextualitzacions o desplaçaments de sentit (a la manera dels surrealistes), a partir de recursos elementals (objectes simples, blanc i negre...)i des punts de vista carregats de  modalització, que fan aflorar noves dimensions expressives emparentades amb la paradoxa, l'absurd, l'humor, l'evocació... 




diumenge, 16 d’octubre del 2011

15-O: inDeniats!




   Ahir a la vesprada vam tornar a la Glorieta de Dénia. En un principi ens va semblar que n'érem pocs però quan ens vam posar en marxa carrer Campo avall ja vam anar veient que la cosa s'animava. Al final, la manifestació va ser prou gran. Hi érem la generació dels "vells rockers" - que, pel que sembla encara no hem mort - junt amb la gent jove. M'agrada molt el costum que han pres aquestes manifestacions de no circumscriure's a l'itinerari tradicional i fer una llarga passejada per carrers i barris populars com el passeig del Saladar, la plaça de Jaume I o el carrer Loreto. M'agrada veure com la gent surt als balcons i finestres per mostrar-hi el seu interés...
   Però ahir va haver, a més, una magnífica coincidència, just en acabar la manifestació començava, al Teatre-Auditori del Centre Social, l'actuació de Leo Bassi amb la seva obra Utopia. L'actor va iniciar la representació referint-se a la importància, com una fita fins ara inèdita, d'aquesta convocatòria mundial per la democràcia real i contra l'espoliació capitalista. A partir d'aquí ens va captar plenament amb una actuació de vegades emotiva, de vegades vibrant, sempre carregada d'un missatge d'esquerres i de democràcia radical. D'ell és aquesta troballa perfecta de designar com a indeniats els manifestats que unes hores abans passejàvem la nostra indignació pels carrers de la capital de la Marina Alta.

divendres, 14 d’octubre del 2011

Un ésser mòbil: (Versions de Paul Éluard, 26)




Alba

Del sol que corre pel món
Jo n’estic segur com de tu
El sol posa la terra al món

Un somriure per damunt les nits
A la cara despullada
D’una dorment sominant l’alba

El gran misteri del plaer
Aquest estrany torneig de bromes
Que ens lleva cel i terra

Però que ens deixa l’un a l’altre
Fets l’un per l’altre per sempre més
Oh tu que jo arrenco a l’oblit

Oh tu a qui he volgut feliç


(Un longue réflexion amoureuse)



dijous, 13 d’octubre del 2011

El llibre




Si no "ens fa pensar", ¿quin interés tindrà un llibre? No cal dir-ho: un llibre que no "fa pensar" no és ja un llibre; és un barbitúric, una pessigolla o un xiclet.

Joan Fuster

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Dia de festa per l'ombria del Benicadell




   Hem aprofitat el dia de festa per fer una breu visita als pobles de la Vall d'Albaida que s'arreceren a l'ombra  del Benicadell. 
   Cap a migdia hem arribat a Otos, on havíem reservat taula a Ca les Senyoretes, per dinar un arròs de muntanya; encara que, primer hem realitzat una passejada pel poble, per fer una primera ullada als rellotges de sol. Un recorregut que hem refet i completat després de dinar. L'arròs, ben melós, amb bolets, caragols, conill i pollastre - precedit d'unes picadetes i una ensalada, i acompanyat de vi dels Alforins - ha resultat al punt de cocció i equilibrat de sabor, molt digne. La passejada ben interessant, no només per l'original i variat recorregut dels rellotges de sol, sinó també per l'harmoniós conjunt de cases i carrers escampats al llarg d'un llom, amb magnífiques vistes a un costat i a l'altre. Feia molta calor i a penes si hi havia gent però ens han acompanyat en quasibé tot el recorregut una gossa en zel i un gos enzelat que no acabava mai de consumar el seu desig irrenunciable, ja al final la parella ha estat substituïda per una gata negra i aristocràtica que ha vingut a refregar-se'ns sinuosament i a cobrar-se'n complidament amb les nostres carícies.
  Després ja hem anat a Carrícola, un petit poble del qual ja ens havien parlat molt bé, per la seva organització comunitària de consell obert i pel seu compromís amb la biodiversitat. Tot i que només hem pogut fer una ullada pels seus carrers i raconades, no ens ha defraudat gens, un poble bonic i endreçat, sembrat d'intervencions artístiques divertides i interessants,on s'hi veu de seguida un dinamisme social vigorós.
   Després el recorregut ja ha hagut de ser més ràpid, amb només alguna aturada breu en algun dels pobles: Atzeneta d'Albaida, Palomar, Bèlgida..., i de nou Otos, per girar ara cap a l'est, vorejant la vessant del Benicadell, per Beniatjar, Rafol de Salem, Castelló de Rugat i prendre ja la via principal que ens aconduïria ràpidament cap a Gandia, de retorn cap a casa.
   De veres que ha estat una experiència bonica passejar aquests petits pobles de la Vall d'Albaida que m'han fet la impressió confortant d'unes societats acordades amb la seva identitat, amb un medi natural encara ben equilibrat i dotades d'un important dinamisme, que m'han recordat- salvant totes les distàncies que calgui - altres indrets admirables com l'interior de Mallorca de la Provença, de la Toscana...
   Una imatge certament ben diferent de la desvertebració submissa i l'astracanada penosa que caricaturitza majoritàriament el País Valencià. Potser encara no està tot perdut?

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Afinitats electives: Frantiseck Drtikol, geòmetra del cos




   Frantiseck  Drtikol (1883 - 1961) va nàixer a la ciutat txeca de Pribam, on va començar el seu ofici de fotògraf - que va fer compatible amb el seu interés constant i paral·lel per la pintura - al taller d'Antonin Mattas per traslladar-se després a la ciutat de Munic, en aquella època un dels centres mundials del modernisme. Des de l'inici el seu interés central va ser el retrat, especialment el nu femení. Als anys el seu estil va derivant, des del pictorialisme cap  al constructivisme, el cubisme i el futurisme, amb recursos com l'estilització de la figura femenina, l'ús de motius geomètrics,  i un tractament sofisticat de la llum artificial, que juga amb els clarobscurs, les corbes del cossos, els perfils depurats de les models... En la dècada del vint el seu treball és veu reconegut internacionalment, amb la consecució del Grand Prix de l'Exposició Internacional d'Arts Modernes de Paris.
   A partir de 1935, tanca el taller i posa fi a la seva activitat fotogràfica i es retira al barri de Sporilov, a la ciutat de Praga,  per concentrar-se en l'altra vessant que ha polaritzat el seu interés: l'esperitualitat. Així, es dedicarà intensament a la meditació i al coneixement profund de diverses filosofies i creences, molt especialment les orientals: el budisme, el taoisme, l'hinduisme... 
   L'última fase de la seva vida, després de la segona guerra mundial suposa el seu ingrés al Partit Comunista, amb la intenció d'aportar la seva participació activa en la tasca de redreçament de la República Txecoslovaca. Sense deixar mai els seus principis humanistes. Amb motiu de la seva mort, el 1961, un dels seus deixebles, Frantisek Hein, va escriure, fent referència a aquell pràctica  esperitualista que el va acompanyar tota la vida : "Se va anar, va traslladar deliberadament la seva consciència, alliberant-se del seu cos mortal"

...I vaig ésser Tot i ho vaig veure Tot, precisament perquè vaig ser un No-res absolut





diumenge, 9 d’octubre del 2011

Celebració del 9 d'octubre a Jesús Pobre




   Hem acabat la Diada a  Jesús Pobre. Ha estat un concert de Tr3scant, al magnífic riurau del poble. Una sessió entranyable, amb bon temps i entre bona gent.
    Els amics de Pego han fet una mostra ampla del seu repertori, ja al final aquesta Jota de la Marina que sempre m'emociona:

Des de la Vall d'Alcalà,
i a cavall d'una falcia.
Penya de la Foradà,
Gallinera i Xillibre,
tot el Pla d'Almiserà,
tot el Pla d'Almiserà,
i a cavall d'una falcia.


I ara mira-te-la,
i aboca't al balcó,
sents el crit de la terra
que ompli tot l'horitzó,
que ompli tot l'horitzó,
que ompli tot l'horitzó,
i ara mira-te-la,
i aboca't al balcó.


Per la Carrasca i Migdia
passe el barranc de l'Infern,
arribe a la Rectoria,
i per Orba i Pedreguer,
el Montgó porta capell,
el Montgó porta capell,
a cavall d'una falcia.


I ara mira-te-la,
i aboca't al balcó,
sents el crit de la terra
que ompli tot l'horitzó,
que ompli tot l'horitzó,
que ompli tot l'horitzó,
i ara mira-te-la,
i aboca't al balcó.


Del Castell de la Solana,
cap a Xàbia me'n vaig jo,
veig els riuraus per la plana,
el far, el port i la mar
i els llaüts per la bocana, 
i els llaüts per la bocana, 
ai, gavina vull ser jo!


I mira-vos-la bé,
de la serra a la mar.
Que és la nostra Marina
i l'estan destrossant,
i l'estan destrossant,
i l'estan destrossant,
i mireu-vos-la bé, 
de la serra la mar.

En la diada del 9 d'Octubre






molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i 
humils, una margenada com aquelles
que vaig veure un dia a mallorca.

les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l'erosió
la terra batuda pels vents marins.

m'agradaria, amb una semblant d'assemblea
de pedres, presservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sàpigués mai quin és el meu nom,

com tampoc hom no sap el nom de l'autor d'una margenada.


Vicent Andrés Estellés


divendres, 7 d’octubre del 2011

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Un ésser mòbil: (versions de Paul Éluard, 25)




Cos ideal

Sota el cel obert de bat a bat la mar tanca les seves ales
Pels flanc del teu somriure un camí parteix de mi.

Somniadora tota de carn llumenera tota de foc
Agreuja el meu plaer anul·la l’extensió

Apressa’t a dissoldre i el meu somni i la meva vista.

(Le Dur Désir de durer) 



dilluns, 3 d’octubre del 2011

Pensament, 19: Ambigüitat




Mentre et mantens al teu pol ets al parany. A dins l'esfera, ets el que t'atrau



diumenge, 2 d’octubre del 2011

De la proximitat





   Si la foto és dolenta, és perquè no eres prou a prop

Robert Capa

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Salvador Iborra, en memòria i homenatge


(foto treta del seu perfil a Sonico)

      El poeta valencià  Salvador Iborra  ja no veurà la llum tan neta d'aquest octubre, ni esgarrifarà la seua pell l'oreig refrescant que va endinsant-nos en l'abric de la tardor..., a Salvador el van assassinar dijous passat, a Barcelona, on residia, de la forma més inesperada. Jo no el coneixia però he sentit el cop ben a prop. La vida ens mostra, de vegades, la seva vessant més cruel i incomprensible. He buscat el seu blog i ha estat molt emotiu veure com encara hi batega - i bategarà mentre tots nosaltres el visitem -  la seva sensibilitat de poeta. Vull, ara i aquí, reproduir la frase de Derrida que fa de frontispici del blog i que, sembla premonitori, ens parla de la vida i de la mort:

L'affirmation de la vie ne va pas sans la pensée de la mort, sans l'attention la plus vigilante, responsable, voire assiégée, obsédée de cette fin qui n'arrive pas à arriver.' (Jacques Derrida, Extrait de la revue Le Monde de l'éducation, setembre 2000.)