dimecres, 12 d’octubre de 2011

Dia de festa per l'ombria del Benicadell




   Hem aprofitat el dia de festa per fer una breu visita als pobles de la Vall d'Albaida que s'arreceren a l'ombra  del Benicadell. 
   Cap a migdia hem arribat a Otos, on havíem reservat taula a Ca les Senyoretes, per dinar un arròs de muntanya; encara que, primer hem realitzat una passejada pel poble, per fer una primera ullada als rellotges de sol. Un recorregut que hem refet i completat després de dinar. L'arròs, ben melós, amb bolets, caragols, conill i pollastre - precedit d'unes picadetes i una ensalada, i acompanyat de vi dels Alforins - ha resultat al punt de cocció i equilibrat de sabor, molt digne. La passejada ben interessant, no només per l'original i variat recorregut dels rellotges de sol, sinó també per l'harmoniós conjunt de cases i carrers escampats al llarg d'un llom, amb magnífiques vistes a un costat i a l'altre. Feia molta calor i a penes si hi havia gent però ens han acompanyat en quasibé tot el recorregut una gossa en zel i un gos enzelat que no acabava mai de consumar el seu desig irrenunciable, ja al final la parella ha estat substituïda per una gata negra i aristocràtica que ha vingut a refregar-se'ns sinuosament i a cobrar-se'n complidament amb les nostres carícies.
  Després ja hem anat a Carrícola, un petit poble del qual ja ens havien parlat molt bé, per la seva organització comunitària de consell obert i pel seu compromís amb la biodiversitat. Tot i que només hem pogut fer una ullada pels seus carrers i raconades, no ens ha defraudat gens, un poble bonic i endreçat, sembrat d'intervencions artístiques divertides i interessants,on s'hi veu de seguida un dinamisme social vigorós.
   Després el recorregut ja ha hagut de ser més ràpid, amb només alguna aturada breu en algun dels pobles: Atzeneta d'Albaida, Palomar, Bèlgida..., i de nou Otos, per girar ara cap a l'est, vorejant la vessant del Benicadell, per Beniatjar, Rafol de Salem, Castelló de Rugat i prendre ja la via principal que ens aconduïria ràpidament cap a Gandia, de retorn cap a casa.
   De veres que ha estat una experiència bonica passejar aquests petits pobles de la Vall d'Albaida que m'han fet la impressió confortant d'unes societats acordades amb la seva identitat, amb un medi natural encara ben equilibrat i dotades d'un important dinamisme, que m'han recordat- salvant totes les distàncies que calgui - altres indrets admirables com l'interior de Mallorca de la Provença, de la Toscana...
   Una imatge certament ben diferent de la desvertebració submissa i l'astracanada penosa que caricaturitza majoritàriament el País Valencià. Potser encara no està tot perdut?

1 comentari:

zel ha dit...

Gràcies, Carles, molt amable.

I per cert, l'altre dia, escoltant gent del país valencià relacionats amb l'art, l'escola, la cultura, vaig notar empenta i resistència, no està tot perdut!