dissabte, 3 d’agost de 2013

Afinitats electives: Helena Almeida, els peus a terra i el cap al cel





   Ahir l'atzar em va dur a recordar el viatge a Porto i a Bragança que vam fer l'agost del 2009 -especialment el tast artístic que en vam poder fer d'una cultura poc coneguda per nosaltres- i d'aquí em va venir la gana de cercar exemples de fotografia portuguesa, per acabar fixant-me amb l'obra d'Helena Almedia (Lisboa, 1934).
   Es tracta d'una artista plàstica que, a partir de l'experiència inical del contacte amb el treball del seu pare escultor i passant per l'influx de platejaments trencadors com la performance o el body art ha desenvolupat una obra centrada en la fotografia considerada com la condensació d'un procés complex, planificat i multiforme que sovint té com a eix el propi cos i que culmina quan el seu home, Arthur Rosa, pitja el disparador de la càmera. 
   El resultat són imatges captades en blanc i negre - de vegades amb l'afegit de pinzellades pures de color - elegants, subtils, netes..., però també carregades de poeticitat.  

La meva obra és el meu cos, el meu cos és la meva obra