Dona i literatura

   ... les escriptores,  ja no som l'objecte passiu que necessita el diable per a tenir veu de subjecte, ni tampoc dones que escrivim perquè necessitem, només, expressar la nostra condició sexual.

Montserrat Roig 

Àlbum, 67: La tendresa viu a dalt

Pensaments, 26: hivern (2)

    La llum s'ajaça exhausta i a l'horitzó s'ensuma la saviesa. Qui careneja sap que encara és viu, perquè encara aprèn.

Cançons valencianes de Nadal, per Urbàlia Rurana

Allau de pau

allau de pau

un silenci de barca

lliscant el blau

Nadala del lloc nou d'en Fenollet, per Pep Gimeno "Botifarra"

        ... I, si us ve de gust, recuperem també aquest conte de Nadal, que vaig penjar ara fa quatre anys.

Afinitats electives: La ressurrection des mannequins, de Man Ray

    

 
  L'any 1938 Paul Éluard - el poeta del qual acabo de fer-ne un seguit de traducccions - i André Breton van organitzar a la Galerie des Beaux Arts de París L'exposition Internationale du Surréalisme. Hi van convidar quinze artistes plàstics: Salvador Dalí, Óscar Domínguez, Marcel Duchamp, Malet Leo, André Masson, Joan Miró, Wolfgang Paal, Kurt Seligmann, Yves Tanguy, Jean Marcel, Max Ernst, Espinoza, Henry Maurice, Sonia Mosse, i Man Ray, a cadascun dels quals hom va lliurar un maniquí per tal que el feren sevir com a base de la seva creació.

     Man Ray, un dels fotògrafs més esmentats en aquestes afinitats electives, se'n va encarregar del comisariat tècnic de l'exposició i, vint anys després, va publicar el llibre La ressurrection des mannequins, una edició limitada de les fotografies de les obres presentades, juntament amb un text explicatiu.

     Cal dir que els maniquins han estat sovint objecte de la meva curiositat fotogràfica, com podeu veure en alguns posts ja publicats (maniquins o  maniquí incandescent entre altres). L'exemple paradismàtic d'això seria la nina que tenim adoptada a casa i que em va inspirar el relat objet trouvé

El Cant de la Sibil·la

 Demà per la vesprada podrem assistir, a Teulada, a la recuperació del Cant de la Sibil·la

Mant de l'hivern

mant de l'hivern,

la mà de la figuera

cova la vinya

Per la llengua: Tots amb Laura i el País dels Valents

pensaments, 25: hivern (1)

El fred pot ser ben càlid,  si l'intuïm a l'altre costat del vidre

Gràcies Pep. Visca el Barça

Oda a Pep Guardiola

Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!
Per tu,
la catifa de gespa arranada
es torna un univers de planetes que giren
al teu voltant.
Tu t’alces i renilles
i amb ulls punyents escrutes
l’horitzó bramador.
Sacseges la crinera
del teu dorsal, l’espinada
s’arqueja, mous les cames esveltes i fràgils
i amb braços oberts
debanes la madeixa invisible del joc.
Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!

Salut, fill de la gràcia
i del vent!
Aranya cerebral
que controles els fils
elèctrics de la tarda.
Teixeixes les jugades,
del teixit en fas veles que s’inflen
i en sostens l’entramat.
La gespa es fa mar blava de somnis.
Llavors, mentre llisca la quilla,
tu vigiles de lluny i ets a prop.
Arbre central, pal major
i, alhora, el dofí ensabonat
que segueix el vaixell per les ones.
Salut, fill de la gràcia
i del vent!

Salut, constructor de camins,
geòmetra carnal, arquitecte
de torres de victòria!
Tu enderroques ruïnes antigues,
traces els fonaments de l’edifici nou.
Excaves amb els ulls
negres de voluntat
un feix de rases fèrtils
i, amb el compàs del braços,
amides, i estableixes el pilar poderós
d’on sorgiran els nervis de la màgia.
I si el llapis d’un dit diu: "aquí",
és aquí on la dansa comença,
sota la volta esplèndida
que has bastit paral·lela del cel.
Salut, constructor de camins,
geòmetra carnal, arquitecte!

Salut, oh pagès radical!
Llaurador impenitent, arada, espiga,
tany vigorós que t’has alçat i granes,
feliç, quadribarrat, a les tardes de glòria.
Tu que cobres la glòria
que has donat al company
amb un petó a la galta!
Dius: "aquí". I és aquí.
I entre els pèls de la cara
neix una rosa mascle.
I riuen entendrides les mares catalanes.
Salut, fill etern,
adolescent perpetu de carona barbada!

Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!
Salut, cadell suat,
soldat enjogassat
i subtil estrateg de les batalles!
Tu, l’heroi del present,
per més que els segles passin,
no passaràs amb ells.
Romandràs, quan tu i jo siguem cendra,
vivent en la llegenda de la fama
i en aquesta corona modesta que ara treno,
amb vers balbucejant,
per no entorpir l’esclat meravellós
dels versos certs de les teves passades.
Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!

Narcís Comadira

Je me souviens...: (dels segells d'Ifni)

   De la il·lusió amb què retallava els estranys

segells  que portaven les cartes de Miguel,

 el cosí gran que feia de soldat a Sidi-Ifni.

Presentació de Quadern de sal a Pedreguer

(Foto: Josep Castelló)

   Una cinquantena de persones - companys de treball, amics i veïns del poble - van omplir ahir de gom a gom la sala de la casa de cultura  de Pedreguer on presentàvem el poemari Quadern de sal. 

   N'estic molt agraït tant de la càlida predisposició de la gent com de la  intessant presentació que en va fer Xavier Ortolà i del diàleg i recitat posterior que Maria Josep Escrivà va compartir amb mi. El resultat va ser una vetllada realment inoblidable on vaig poder fruir dels acostaments tan interessant a l'obra que feren  Xavier i Maria Josep, així com de l'estima de tanta gent. 

   Vull agrair també les fotos de l'acte que m'ha fet arribar el bon amic Josep Castelló.

(Foto: Josep Castelló)

El lector capaç

   Sovint un lector capaç descobreix en alguns escrits perfeccions diferents d'aquelles que hi va trobar o hi va percebre l'autor, i li dóna sentits i imatges més rics.

Michel Montaigne

"Cita mensual": la desena Història Veïnal

    Ja podeu llegir Cita mensual, aquest relat cooperatiu que vaig tenir l'honor d'iniciar jo mateix.
     I hem estat els primers!

De Sóc qui Sóc

 L'amiga Maria Josep m'ha enviat aquesta imatge per a anar fent boqueta de la presentació que farem el proper dijous a la Casa de Cultura de Pedreguer.

Redéu, Picaina!

          

Juli Capilla i la seua literatura | escriptorsvalencians.tv

Juli Capilla i la seua literatura | escriptorsvalencians.tv

En aquest bloc podeu veure també un post anterior, a propòsit del seu poemari Aimia.

Afinitats electives: Spyrus Meletzis, els ulls de la resistència antifeixista grega

    Es ben poc coneguda l'heroica lluita antifeixista dels grecs contra l'ocupació del seu país durant la segona guerra,segurament perquè les forces conservadores i monàrquiques, davant l'hegemonia que en aquella lluita havien portat les forces comunistes, es van negar efectuar a un referèndum sobre el règim democràtic a establir i, amb l'ajut decisiu de les forces aliades occidentals, que no estaven disposades a què aquest país acabés alineant-se amb el bloc socialista, van abocar Grècia en una autèntica guerra civil.

   Pot ser per això, també és poc conegut Spyrus Meletzis (1906-2003), el fotògraf grec que va realitzar una extraordinaria tasca extraordinària de documentació gràfica de la resistència grega front a l'eix nazi-feixista.

    Meletzis va començar els seus treballs fotogràfics a l'ombra a finals dels anys vint, primer a l'ombra de Alexandros Panagiotou i posteriorment al taller de Giorgios Boukas, però l'interés fonamental de la seva obra rau, com hem dit, en els successius reportatges sobre la resistència (1942 - 1944), que fou recollit al llibre Amb els rebels a les muntanyes.  En les dècades posteriors es dedicaria al retrat i al reportatge centrat en les zones rurals gregues.

   Al meu parer, aquest material, relativament amagat durant la guerra freda, té un valor del tot equiparable  a l'efectuat per d'altres fotògrasf de renom, com Capa o Centelles sobre la nostra Guerra del 36-39, tant per la seva vàlua en la recuperació de la memòria històrica  com per la seva càrrega èpica i sentimental.

A propòsit de "El teu nom és un ésser viu", de Josep Manel Vidal

    Un seguit de  petites contrarietats (el llibre va tardar una mica en ser servit a la meva llibreria, l'exemplar que vaig comprar va resultar mal paginat...) però a la fi he pogut llegir El teu nom és un ésser viu de Josep Manel Vidal. Sembla que valia la pena pagar aquell preu per poder fruir-ne, i ara poder parlar-ne.

    La veritat és que l'amic Josep Manel ja em tenia acostumat a l'estil tan treballat com contingut, dels posts que penja regularment al seu bloc però, en llegir aquest recull, he tingut la impressió que el conjunt de proses poètiques que s'hi apleguen no suposen només una simple addició, sinó que hi ha subtil fil conductor que, en  engalzar-les, les potencia i dota el llibre d'una qualitat unitària que les sobrepassa.
   Aquest enfilall actua a la manera d'eix vertebrador bastit sobre un univers narratiu que orbita al voltant de l'experiència amorosa (una amalgama de desig, sensualitat,  erotisme..), on predomina la recreació demorada i el despullament de sentiments i de sensacions que va dibuixant el perfil fràgil i sinuós d'una dona fugaç i esmunyedissa, tot i la paradoxa de la seva vívida carnalitat. Es tracta de l'"estimada de carn i somni" d'una identitat tan polièdrica que pot adoptar l'aparença confortant de l'abraçada conjugal, l'anorreador acoblament de l'amant secreta, l'atuïdora atracció de la visió d'una dona anònima, inassolible... Un vagarejar que oscil·la entre la brevetat intensa de la plenitud eròtica i el desig-enyor callat però punyent de l'absència, on  la vivència erotitzada sembla erigir-se en l'agafador que permet resistir-se a l'erosió i el naufragi existencial.
     Podria posar en relleu trets ben diversos, a l'hora de justificar la magnífica impressió que m'ha deixat la lectura d'aquest llibre, però sobretot vull expressar que la qualitat que potser ha captivat més plenament la meva afecció literària ha estat la manera com Josep Manel ha sabut envolupar els relats d'una atmosfera poètica carregada de potència evocadora, tot i el seu ancoratge en la quotidianitat. I crec que els recursos essencials per assolir això han estat l'elecció d'un lèxic tan ric com ajustat i, sobretot, la utilització tan eficaç del descripcionisme, que aconsegueix que els estats de la natura arribin a fusionar-se harmoniosament amb  els sentiments i les sensacions del protagonista i en facin, fins i tot, d'hàbil caixa de ressonància, impregnant el conjunt del llibre d'un aire intimista i sensual on es barreja l'atracció amb la contemplació, la passió amb l'enyor, l'esclat amb el silenci.

Àlbum, 65: I ella avança

pensaments, 24: Elogi del recer

   La vida, com més autèntica és, més refusa l'espectacle.

Un ésser mòbil: (versions de Paul Éluard, i 30)

      Vint-i-vuit de novembre de mil nou-cents quaranta-sis

No envellirem ensems.

                       Heus aquí el dia

                       Sobrer: el temps desborda

El meu amor tan lleuger empoma  el pes d'un suplici.

(Le Temps Deborde)

Àlbum, 64: El mateix món

Modernitat

   L'època moderna és la de l'acceleració del temps històric ... Passen més coses i totes passen al mateix temps, no una rere l'altra, sinó simultàniament. Acceleració és fusió: tots els temps i tots els espais conflueixen en un aquí i un ara.

Octavio Paz

25-N: Contra la violència de gènere

     És cosa de totes i de tots. 

Cal que acudim als actes organitzats arreu contra la violència de gènere. 

A la nostra comarca podeu consultar-ne el llistat al bloc de la Xarxa de Dones de la Marina Alta.

Àlbum, 63: Esguard felí

Un ésser mòbil: (versions de Paul Éluard, 29)

En virtut de l’amor

He desnuat la cambra on dorm, on somnio,

Desnuat el camp i la ciutat on m’estic de pas,

On somnio insomne, on el sol  s’enlaira,

On,dins els meus ulls absents, las llum s’aplega.

Món de la petita felicitat, sense superfície i sense fons,

D’encants oblidats només reconeguts,

La naixença i la mort barregen el seu contagi

Als plec de la terra i del cel entrelligats.

No he separat res però he doblat el meu cor.

D’amar, ho he creat tot: real i imaginari.

He donat la seva raó, la seva forma, la seva calor,

I el seu paper immortal a aquella que m’il·lumina.

27 de novembre 1946  

(Le  Temps Deborde)

L'art de la paraula

   Poesia és l'art de la paraula, entenent per Art la Bellesa passada a través de l'home, i per Bellesa la revelació de l'essència per la forma.

Joan Maragall

Àlbum, 62: Molinell

Afinitats electives: Eva Rubinstein, la mirada humanitzada

 Eva Rubinstein és filla del famós músic Arthur Rubinstein. El viatge gairebé continu que comportava l'activitat dels progenitors va fer que nasqués a l'Argentina, estudiés dansa a París i s'iniciés com a dansarina a Nova York, després com a actriu de teatre... Aquella mateixa vida de petita, tan atrafegada i cosmopolita, és  també a la base de la seva "experiència de solitud, de "xiqueta que mira" - ho tenia "tot" menys l'atenció directa dels pares. 

I quan es va casar amb W. Sloane Coffin, prestigiós clergue presbiterià nordamericà i activista pels drets civils, després d'una primera etapa apassionant, de compromís i activitats conjuntes, el naixement de tres fills la van tornar a reduir a l'espai privat. De nou eclipsada i allunyada de l'home actiu i brillant. 

Finalment,  ja a mitjans del seixanta, amb el divorci, Eva troba el seu camí de realització personal a través de la fotografia auxiliada per Sean Kenan. Col·labora amb Lisette Model i Diane Arbus. Es tracta d'un abocament apassionat al món de la fotografia que la va aconduir amb una relativa ràpidesa a assolir un important reconeixement internacional.

Un èxit que es recolza en un estil intimista - sovint amb un toc d'una "desolació" que recorda els quadres d'un dels seus més admirats pintors, E. Hopper - basat en la captació de l'esser humà (nus, ésser anònims, desvalguts...) i espais o objectes íntims, quotidians, amb un interés rellevant pel tractament de la llum. Un punt de vista plenament humanitzat, d'empatia envers el que retrata.

Je me souviens...: (De les pixarrades de la infantesa)

De quan apostàvem a veure

qui pixava més alt, més lluny.

Pensaments, 23: El temps d'una vida, 2

 ...  Perquè el temps de cadascú tampoc no es crea ni es destrueix: ara es dissol, ara es coagula, mentre flueix .... 

Jo, que no he valgut els budells d'un gos...

   Aquesta vesprada he assistit a Xàbia a un esdeveniment cultural, complex i a la vegada subtil, sofisticat i a la vegada emotiu, que m'ha deixat una magnífca impressió. És tracta de  l'acte inaugural de l'exposició Cant a l'esperança 3, de Pepa Espasa. 

   A l'inici hi ha la trobada  de Pepa amb un poema traduït a l'italià de l'escriptora afganesa Nadià Anjoman que l'acondueix a demanar la col·laboració de Maria Josep Escrivà per tal de traduir-lo. La poetessa va provocar un profund impacte en totes dues: Maria Josep va buscar l'ajut de Josep Vicent Cabrera perquè anés traduint més poemes de Nadià, principalment a partir de la versió anglesa, mentre que aquelles traduccions servien de mortiu d'inspiració perquè Pepa anés desenvolupant un projecte artístic relacionat en l'opressió i la violència de gènere. Justament aquest Cant a l'esperança.

   Ara, per tal de fer conéixer tot aquest treball al públic, han cercat la col·laboració de la pianista xabiera Marta Espinós i han confeccionat un espectacle de recitat i música - acompanyat d'un senzill i delicat llibret de Nadià Anjoman, Jo, que no he valgut els budells d'un gos, editat per Ed. 96. Un acte integrat en la programació que la regidoria d'igualtat de l'Ajuntament de Xàbia desenvoluparà al voltat del dia contra la violència de gènere que m`ha sorprés per la seva rara bellesa i harmonia, com també  ha captivat plenament  la gentada que omplia de gom a gom l'Espai Lambert.

UN POEMA

Cap desig d'obrir la boca.

De què hauria de cantar jo...?

Jo, que sóc odiada per la vida.

Cap diferència entre cantar o no cantar.

Perquè hauria de parlar de la dolçor,

quan sent amargor?

Ai, el puny de l'opressor

colpeja la meua boca.

No tinc cap company a la vida

per qui puc ser dolça jo?

Cap diferència entre parlar, riure,

morir, ser.

Jo i la meua solitud cansada

amb aflicció i tristesa.

He nascut per al no-res.

Que hauria de fer amb una ala travada,

que no em deixa volar?

He estat en silenci molt de temps,

però no oblide mai la melodia,

perquè cada moment xiuxiuege

les cançons del meu cor,

que em recorden

el dia en què rebentaré aquesta gàbia

i volaré d'aquesta solitud i

cantaré com una malenconiosa.

No sóc pas pollancre feble

per a ser sacsat per qualsevol vent.

Sóc una dona afganesa,

cosa que només significa lamentar-se.

... i una mostra de la mestria musical de Marta:

Montserrat Roig: Una pàtria feta de llengua i d'infantesa

      Vull dir-ho: en aquells anys vuitanta, que foren tan importants per a la meva maduració literària, l'obra de Montserrat Roig hi va jugar un paper molt destacat. Per dir-ho ras i curt, les seves històries m'arrossegaven i la seva manera de contar em fascinava. També l'admirava per la seva finor intel·lectual i pel seu compromís cívic i polític. És tracta d'una figura tan important com malaguanyada per a la nostra literatura,; tant, que crec que fins i tots seria un bon programa proposar-se d'escriure tot allò "que ella hauria escrit de seguir viva". Ara, per tal de participar a l'homenatge blocaire amb motiu del 20é aniversari d ela seva mort, m'acontentaré només amb una breu citació extreta del seu llibre Digues que m'estimes encara que sigui mentida:

Ha estat dit moltes vegades que dins de tot infant hi ha un poeta i que l'escriptor busca la infantesa per retrobar-se, sabent que no tornarà mai. La pàtria no és només la infantesa, però tampoc és la llengua. La pàtria és totes dues coses alhora. Si no podem recordar  l'una i usar l'altra ens falta l'alè. Una antropòloga nordamericana cita la frase d'una dona apatxe dels nostres dies: "Si perdem la nostra llengua, perdrem el  nostre alè, i aleshores morirem i serem arrossegats com les fulles del vent".

Pensaments, 22: Del Jo i l'Altre

Només si arribéssim a despendre´ns del Jo, podríem parlar per a U Mateix

Un ésser mòbil: (Versions de Paul Éluard, 28)

L’extasi

Sóc davant aquest paisatge femení

Com un infant davant el foc

Somrient vagament i amb les llàgrimes als ulls

Davant aquest paisatge on tot em commou

On els miralls s’entelen on els miralls s’aclareixen

Reflectint dos cossos nus estació contra estació

Tinc tantes raons per a perdre’m

En aquesta terra sense camins i sota aquest cel sense horitzó

Belles raons que jo ignorava ahir

I que ja mai no oblidaré

Belles  claus de les mirades claus filles d’elles mateixes

Davant aquest paisatge on la natura és meva

Davant el foc el primer foc

Bona raó mestra

Estrella identificada

I sobre la terra i davall del cel fora del meu cor i a dins del meu cor

Segon brot primera fulla verda

Que la mar cobreix amb les seves ales

I el sol al final de tot venint de nosaltres

Sóc davant aquest paisatge femení

Com una branca al foc.

24 de novembre 1946

(Le temps Deborde)

Embolicar(n)-se

la pedra es trena

acoblada com l'heura,

embolica(r)nt-se

Escapada de Tots Sants: Albarracín

   De tornada d'Ateca, el poble de Pilar, hem passat vora un dia i mig a Albarracin. No ens ha defraudat gens ni mica: és tracta d'una població ben singular, en un entorn natural impressionant.

   Aquesta és la tercera vegada que la visito, la primera va ser als anys '70, i m'ha sorprés el procés continuat, i reeixit, de restauració que s'hi ha anat desenvolupant.

    I tanmateix, com és de difícil mantenir, i fer progressar aquestes comarques d'interior. Una dada esfereïdora. Llegeixo en un fullet informatiu que la comarca de la "Sierra d'Albarracín" compta amb vora 1500 Km2 i amb només 5000 habitants; és a dir, en una extensió si fa no fa com les dues nostres Marines hi ha cent vegades menys població... Qui pot dir que aquest és un bon model de progrés econòmic i social?

Àlbum, 61: Ateca al llindar de novembre

El plaer del viatge

 

Escriure poesia

   Escriure poesia és ... encara per a mi un enigma i potser per això encara en seguesc escrivint.

Ramon Guillem

Àlbum, 60: L'eixarm de la xocolata a la tardor

Un ésser mòbil: (versions de Paul Éluard, 27)

Tota la vida

El cinyell dels teus braços enlluernadors i frescos

Una aventura de primavera al temps de la calor

Verd als prats blancs

Crivellada d’esperança i de rosada.

No oblidem el rossinyol

Ni el joc d’escacs amagat dins l’arena

Ni els ossos dels morts

Ni les fulles mortes endinsades

En l’eternitat de Desembre.

Un esguard llarg com el silenci

En aquest moment naixem

Benaurança dels ulls l’amor és sense límits

Vella confiança conservada

Braços pròdigs braços repetits

Nodrits de somnis.

Com si no hi hagués ningú més que nosaltres dos a la terra

I el somriure dels nostres gestos simples.

Podem permetre’ns

De no oblidar res

Promeses sense raó quan tot ha estat jurat

Des de sempre

No tenim res per inventar

I anem pertot.

(Une  longue réflexion amoureuse)

Afinitats electives: Chema Madoz o el minimalisme poètic.

   El que més m'agrada de l'obra de Chema Madoz (Madrid, 1958) és la seva opció creativa desenvolupada sobre els eixos de la senzillesa i la poeticitat.  Un estil molt personal, acostat a determinats gèneres literaris basats en el minimalisme i en el l'expressió simbòlica - ben estimats per mi - com el poema visual o el haiku.

   És tracta d'efectuar subtils descontextualitzacions o desplaçaments de sentit (a la manera dels surrealistes), a partir de recursos elementals (objectes simples, blanc i negre...)i des punts de vista carregats de  modalització, que fan aflorar noves dimensions expressives emparentades amb la paradoxa, l'absurd, l'humor, l'evocació...