La fotografia i jo: a propòsit de "Sobre la fotografía", de Susan Sontag

   L'impacte de l'exposició A photographer's life, 1990-2005  d'Annie Leibovitz, ja ha estat dit aquí, m'ha dut a la lectura de Sobre la fotografía, de Susan Sontag. El llibre parteix d'un enfilall d'articles publicats inicialment a The New York Review of Books,  el títol sembla voler homenatjar el llibre homònim de Walter  Benjamin (que tinc en llista d'espera) i ha suposat, per a mi, un dels acostaments més aguts i més complexos al fet fotogràfic que he llegit fins ara. Tot i això, encara que semble paradoxal, tinc la sensació que el llibre m'ha ajudat tant a conéixer l'autora (la seva destresa i la seva honestedat intel·lectual) com a aprofundir en la significació social i artística de la fotografia.

   Es tracta d'un text dens i estimulant, desenvolupat des d'un raonament brillant i incissiu que va abordant diferents punts nodals de l'assaig crític al voltant de la fotografia com pot ser la dicotomia entre art o tècnica i la seva projecció sobre un conjunt de relacions dialèctiques: pintura vs. fotografia, esteticisme vs. realisme, document (objectivitat) vs. talismà (misteri)... 

   El discurs radicalment lúcid  de Sontag ens fa avançar, fent subtils giragonses per un camp minat   de possibles tombants "reaccionaris" o "assimilistes" respecte del model social capitalista (visió enyoradissa i idealitzadora del passat, control, consumisme...), fins arribar a l'esbòs  una caracterització de la fotografia com a pedra de toc de la sensibilitat artística contemporània per tal com ha contribuït, d'una manera inèdita fins ara, a "democratitzar la bellesa", és a dir, eixamplar la noció d'objecte estètic amb l'obertura del focal des del súblim fins al marginal, atenent al fragment, a les deixalles, reciclant l'habitual per a presentar-lo des d'un caire nou i  també la seva capacitat transfigurar l'art en meta-art i per situar el mitjà, la màquina, com a mitjancer essencial, i de vegades inquietantment protagonista, de la creació artística: "En la mesura que la fotografia versa (o hauria de versar) sobre el món, el fotògraf hi compta poc, però en la mesura que és l'instrument d'una subjectivitat intrèpida i exploratòria, el fotògraf ho és tot".

   En llegir aquesta mena de dicotomia des del punt de vista de la meva pràctica hi vaig entreveure una possible complementarietat. Em va semblar que jo fotografio cercant de captar aquella vessant del moment-realitat que m'ha capturat perquè m'ha semblat "singularment expressiu", i això vol dir que intento retenir un instant real però que, en tant que m'ha interessat especialment, també expressa la "meva singularitat". En definitiva, crec que la fotografia m'ajuda tant a comprendre el món on m'ubico com a conéixer-me a mi mateix.

   

P.S.: Després d'acabat el llibre, una feliç coincidència m'ha portat a llegir el diàleg-entrevista "Vasos comunicantes", entre Susan Sontag i J.L. Borges, que la revista Quimera va publicar en setembre de 1985 on hi trobo l'interés de totsdós pels gèners curts, pel fragmentari i, com a exemple paradigmàtic d'aquesta afecció a atrapar l'instant, la passíó compartida pel haiku. Quina relació més estreta amb la fotografia i quina relació més estreta amb mi mateix!